Pànic del sistema, dels polítics i banquers

El moviment dels indignats és el termòmetre social més latent de l’opinió pública arreu dels països. No és una simple moguda de joves. És la suma de reflexions reivindicatives sense ideologia política comuna -contràries al neoliberalisme-, que reclama dignitat laboral i humana. Sempre han existit grups pacifistes, que han lluitat contra les conductes indecents del poder. Ara tenim un afegit molt greu: la crisi social dels desafavorits per l’especulació de polítics i rics desmesurats. No és de justícia repartir culpes i compartir les misèries amb retallades vergonyoses. Les veus al carrer i a les places van contra la sordesa política i el lladronici banquer. Crits i pancartes, diàlegs i xerrades a l’àgora democràtica de les nostres ciutats diuen al governant: no tiris pel dret sense escoltar. De les urnes vas rebre el mandat de reconduir el país de forma eficient i justa. No estàs autoritzat a reformar-lo de forma arbitrària aplicant un programa desconegut.

Més esfereïdora encara, la lluita interna entre partits. Si tots coneixen l’eix del mal –l’atur, el deute i la manca d’inversió- , com és possible tanta deriva i improvisació entre líders polítics? És un fet europeu, espanyol i autonòmic. L’exemple comunitari més preocupant, Grècia. La disgregació de partits ha atomitzat la unitat del país amb un caos de futur a les portes de l’exili de l’euro, després de tots els intents de rescat dels Estats membres. Ni el diàleg de les forces més votades ha fet possible un govern de concentració o tècnics apolítics. Tant costa la renúncia partidista pel bé nacional enlloc de noves eleccions?

La radiografia espanyola és el revers grec: la majoria absoluta d’un govern conservador no encerta el reajustament per covardia reformista envers els seus mecenes banquers, carregant el pes a la sanitat, l’educació i la reforma laboral. Els afortunats reben simples consells sense cap persecució expressa. Saben que el seu poder monetari escapa el control del fisc mentre el partidisme polític no en surti vulnerat. Indigna més la covardia d’una solució factible que l’egoisme del poder, si bé repugnen les dues conductes per antidemocràtiques.

Entrem a casa: Catalunya, un joc d’escacs. Ningú gosa trepitjar el veí, ni cedir massa. Conserven les formes per no ferir els de dintre i quedar bé amb els de fora. Tan clàssica és la jugada del PSC-PSOE com la de Convergència amb Unió, amb totes les reserves, flirtejos i desenganys. Per conveniència transitòria PPC i CiU escenifica la repetició del ball d’antuvi. La festa sembla durar poc perquè la picada d’ullet de les esquerres portarà menys maldecaps a l’idíl·lic pacte fiscal, la batalla mestra del moment. Només faltaria el brindis socialista per repetir la festa estatutària del 30 de setembre 2005. Ha de ploure força per tal celebració.

Sinceritat política entre ells, envers el poble o ningú? El congrés d’Unió Democràtica de Catalunya ha evidenciat –una vegada més- que la fidelitat a Convergència és parcial. Fins la butxaca sí, però agafadets d’Espanya, diu Duran. El poder independentista de Vila d’Abadal no ha sumat voluntats malgrat la fe del contrincant. Dos llenguatge diferents dintre la formació i un tercer amb els socis de govern. Una imatge poc edificant per demanar unitat parlamentària. El poble indignat vol transparència interna i eficiència externa.

Catalunya acaba de veure’s sotmesa a terceres retallades de 1.500 milions d’euros –sense tocar les grans herències successòries- per complir amb un Estat, deutor dels catalans. No està justificat el pànic per un sistema contradictori? Anem per la tercera quan els funcionaris espanyols encara no han vist la primera. La venda de patrimoni públic a preu de saldo i les privatitzacions posaran el país en mans del capitalisme més ferotge. L’austeritat és una gran estupidesa injusta mentre no s’acabi amb la corrupció política i financera. Fins quan, senyor President? La terra promesa del pacte fiscal serà un miratge sense dir, adéu, Espanya. Del contrari, eleccions anticipades, quarta retallada i més impostos, si l’euro encara ens vol i el corralito no ens ha visitat.

Ramon Mas Sanglas- 16/5/2012