Genocidi lingüístic del català

La simple intencionalitat de destrucció, total o parcial, d’un poble o grup ètnic, sense violència física, també és un genocidi. La restricció o prohibició d'una llengua habitual en un àmbit geogràfic per part d'autoritats estatals és un dels mecanismes de genocidi lingüístic, ens diu el diccionari. El delicte revesteix una especial gravetat quan les víctimes són infants, com és el cas de la darrera sentència del Tribunal Superior limitant i segregant l’ús de la llengua catalana vehicular en el període escolar 3-6 anys. Volen soscavar l’arrel de la immersió lingüística des de la base. Intenten segrestar la formació de la propietat intel·lectual en la seva tendresa. Volen esquerdar la cohesió social, la realitat d’un èxit metodològic de trenta anys. Quin interès racional pot amagar-se darrera una riquesa de valors per fer-ne un problema? Simplement, una instrumentalització política de la llengua per decapitar el bilingüisme envers una centralització total del poder.

L’atac a Catalunya per la via de la llengua és secular. Darrerament, amb un govern conservador absolutista s’ha fet més agressiu en diferents fronts: a les Illes Balears, a la Franja aragonesa i a València. Catalunya compta amb una solidesa lingüística indestructible sobre tres pilars legislatius: La Immersió escolar del català a partir del 1978, la Normalització lingüística del 1983, la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) blindada pel Parlament el 2009. Totes les sentències i recursos d’interessos particulars i partidistes posteriors en contra no faran trontollar un edifici avalat per tot un poble mitjançant l’Estatut aprovat. L’escola catalana i els docents estan convençuts de la seva feina ben feta perquè ho corroboren els resultats. No existeix conflicte entre llengües en cap àmbit escolar i menys al carrer. Per què els tribunals, que no són experts lingüístics, han de crear-lo? Tant esforç per ofegar les cultures catalana i basca per què no el reverteixen en potenciar l’aprenentatge de l’anglès de forma harmònica i més eficient?

És impropi del segle XXI veure en una cultura diferent l’enemic del país, tant o més perillós que el poder econòmic i polític. Catalunya està amenaçada pels tres flancs. Veus autonòmiques extremenyes han tret les urpes contra un pacte fiscal català com una arma d’insolidaritat nacional. Reclamar drets de regularització fiscal després de molts anys d’altruisme excessiu serà també delictiu? Conservar i enriquir la llengua pròpia una discriminació social? La impotència política centralista descarrega contra tots els esquemes que li incomoden. És trist fer-ne de la ignorància una bandera i de la llibertat dels pobles  pedestal del poder.

Ramon Mas Sanglas – 27/6/2012