Dinosaures polítics

Tants caps, tants barrets. És la conclusió que en treu el ciutadà del desconcert governatiu, a Catalunya i Espanya. Si rectificar és de savis, li queda molt per aprendre al món polític del país. Entendran mai que la clau la té el poble?

Estan ressorgint vocacions salvapàtries de polítics retirats. L’entrevista de Josep Cuní a Felipe González i Miquel Roca i Junyent va  evidenciar que volen ser útils, però el seu arròs està covat. L’aiguabarreig d’una Europa evolucionista va servir de tapadora per no tocar el vora viu dels conflictes espanyols i catalans. Els costa admetre errors dels seus moments de glòria desaprofitats. Ara és fàcil aconsellar: “estem condemnats a dialogar i entendre’ns”. Per què no us vau arremangar quan podíeu? El mea culpa sobre un disseny autonòmic desastrós, rebutjant un concert econòmic català el 1978, no eximeix de l’espoli de 35 anys. La negativa socialista reiterada –amb majoria absoluta- a retocar la Constitució quan podien, contradiu les crítiques al govern del PP per no fer-ho. Els mals actuals tenen 300 anys, senyors polítics dinosaures. Us vau desentendre per covardia, com tot governant de torn, perquè la qualitat democràtica no ha madurat prou sota la prioritat partidista.

Hi ha barons del PP especialistes en repicar campanes esquerdades. Els consells d’Aznar –gestor de la bombolla immobiliària i liberalització del sòl-  a Rajoy, serien més eloqüents amb el silenci que el flagell contra el dret a decidir. Buscar el medaller polític sense la contrició de l’error és pura supèrbia. Els presidents d’Extremadura i Astúries ja donen per acabada la crisi. Amb la solidaritat i les retallades de les autonomies aportadores es permeten el luxe d’abaixar-se impostos. Si van sobrats, ¿per què no retornen –i amb gratitud-  els excedents que han rebut més de tres dècades?

Els polítics neòfits escodrinyen sortides d’emergència. CiU i ERC -pares del projecte sobiranista- , envoltats de controvèrsies espanyolistes diabòliques i en pròpies files (UD), només tenen una sortida airosa: encarregar el procés al poble. L’urna és la vacuna del governant transparent, lleial i servidor, l’antídot del poder radical. El PSC, amb Pere Navarro, proposa un model econòmic simètric destructiu: "Si volem un finançament just, comencem per eliminar en la reforma de la Constitució els privilegis que hi ha avui, perquè només així podrem construir un sistema just per a tots demà". Si Catalunya no pot ser com Euskadi i Navarra, que perdin els seus privilegis constitucionals. Proposta tan absurda com l’afirmació dels conservadors: “El concert basc no és cap privilegi, sinó una fórmula de lleialtat i cooperació amb la resta d’Espanya”. Per què no apliquen aquesta meravella al poble català? Per reconèixer la singularitat catalana i basco-navarresa no cal parlar de patrimonis constitucionals, malgrat la intolerància basca a la asimetria econòmica de Catalunya. La seva germanor és interessada per lluitar contra el poble espanyol, no per defensar la fiscalitat dels catalans. Un hipotètic estat federal simètric hauria de néixer potenciant territoris deficitaris, sense empobrir ningú, respectant llengües i cultures. La força financera consisteix en tenir caixa i administració pròpies, sense perjudicar tercers, amb una solidaritat regulada i justa a l’hora de cobrar i pagar serveis comuns.

Tothom diu la seva menys el poble. El dret a ser consultats, ¿serà sempre l’assignatura pendent dels hispànics? Per què arriben tard els polítics quan manen i esdevenen visionaris després? Mentre el sistema electoral estigui ancorat al partidisme tancat i sustentat pel poder bancari, l’ús democràtic dels comicis serà un simple bagul dels records cada quatre anys. L’al·lèrgia a la democràcia consultiva és pròpia d’oligarquies que volen governar un poble sense el poble.

Ramon Mas Sanglas – 16/6/2013