Única alternativa a la independència

L'assetjament polític de Madrid contra Catalunya ja permet dir-ho tot entre mandataris. Queda molta pólvora per a la traca final que serà sonada. El detonant està en mans del poble, malgrat els dolgui a molts governants.

L’eterna submissió catalana a Espanya no és cap solució. Tampoc la insubmissió a les regles del joc constitucional intocable, repliquen. Punt i final al diàleg? El divorci no pactat és unilateral i legítim. Convertir en fi un instrument democràtic és pretendre un cercle quadrat alhora. Les constitucions nacionals es fan per servir el ciutadà en funció del temps i les necessitats canviants, no per esclavitzar-lo.

La guerra catalano-castellana és originàriament ideològica sobre l’esperit colonitzador històric. Aquesta croada continuista es va escriure en el finançament autonòmic desastrós del 1978 amb el segell de la solidaritat abusiva sobre Catalunya. Sense eradicar el domini centralista, el dret a una igualtat mental i fiscal dins la pell del brau hispànic sempre serà una quimera. El canvi se’n diu dret democràtic a decidir, què vol ser cada poble i quina Carta Magna li convé més, compartida o segregada. Aquesta és la pluralitat real i no l’Espanya política que “a Catalunya li va molt bé amb Espanya, i a Espanya, amb Catalunya" (Rajoy). Per confirmar aquesta asseveració gratuïta i frívola cal un referèndum. Prou d’eufemismes i proclames cíniques. President, sigui clar: Espanya sense Catalunya (16.000 milions/any d’aportació) no tindria recursos per pagar el dèficit europeu i les autonomies deficitàries. ¿Per què, doncs,  tanta obsessió malaltissa per segrestar el dret a decidir la independència o un regionalisme reformat i efectiu?

Les províncies receptores contradiuen el terme “mapa autonòmic”. La asimetria  econòmica és la seva salvació i servitud assistida. L’única alternativa vàlida a la independència catalana és una Espanya de territoris simètrics amb eficiència exportadora i productiva. Diguem-ne estats federals o autonòmics amb competències plenes. El concepte solidaritat (màxim d’un 3% del PIB regional) tindria sentit per sostenir serveis comuns estatals, no el 50% d’autonomies que haurien d’aglutinar-se en set o vuit per ser sostenibles i no disset.

Un nou estat no és qüestió de mides, sinó de qualitat de vida i autosuficiència. “Si els països petits no pinten res a Europa” (Rajoy), en al·lusió al fracàs d’una Catalunya independent, ¿per què Espanya enveja els estats nòrdics? Nacions amb població menor o similar a la catalana: Lituània i Estònia (3 milions d’habitants), Finlàndia, Dinamarca i Noruega (5 i mig), Àustria, Suïssa i Suècia (entre 8 i 9 milions). No els dol pagar molts impostos a canvi de magnífiques prestacions públiques i simetria fiscal interregional. Són realitats, no somnis. L’Espanya dels polítics ha fracassat sotmetent Catalunya. ¿El dret a decidir del poble català pensa seguir pel camí pidolaire? Si aparegués un paisatge estructural espanyol engrescador i uns governants intel·ligents, Espanya rescataria vots catalans que han decidit canviar d’aires. La pregunta, ¿és egoisme marxar per ser millors?, té una resposta convincent: ¿és just anar a pitjor més anys per mantenir conciutadans improductius? No és un procés conjuntural o un caprici català. És el final d’un projecte espanyol exhaurit i caduc, que es renova per a tots o una part prendrà la iniciativa envers un nou rumb sense retorn.

Ramon Mas Sanglas – 8/6/2013