Que
el govern d'Espanya no governa fa anys que ho patim. Només ens faltava
que les pensions suades durant una vida laboral s'hagin de sotmetre al
dictamen d'Europa. No volem ser rescatats però, sí, els seus esclaus.
El benestar en educació,
sanitat i prestacions socials han passat pel tall de la tisora repetides vegada
en cinc anys de crisi. Una nova decapitació seria la tomba dels tres pilars públics.
Què més queda per desballestar? Les pensions que vol la troica, a canvi de
dilatar el dèficit espanyol amb més interessos, ¿ha de modificar la reforma del
2011 dissenyada fins el 2027? Han vist en els treballadors grans un filó de
rendibilitat econòmica. Com i quan hi clavaran mossegada? La revolta popular
dels francesos va mantenir intocable el seu model que passarà dels 60 als 62 anys progressivament. Per què els
espanyols han de passar per l’adreçador europeu per jubilar-se? No volem ser
moneda de canvi del rescat bancari. Europa no subvenciona pensions. Cada nació
té l’exclusivitat del sistema. Tres factors pretenen interposar-se a una jubilació
merescuda: la prolongació de la vida laboral a un mínim de 67 anys, més temps
de cotització per rebre el 100% de prestació i la desvinculació de l’IPC anual o
congelació. Tres destralades -revisables a la baixa sempre que convingui- que
deixarien el model actual sense cara i ulls.
L’estalvi d’una vida
laboral, amb retencions mensuals del 50% o més –segons la categoria - no pot
evaporar-se per reial decret després d’un rescat banquer nacional finançat per
tots. És veritat que l’alt índex d’atur fa minvar ingressos per pagar els
jubilats i que la longevitat fa créixer aquesta bossa. Podria contrarestar-se
amb una jubilació més tardana, però, voluntària. És indignant l’ordre de
prioritats econòmiques del país sota criteris polítics i financers, trepitjant valors humans i drets
adquirits de vides sacrificades. Barrejar negocis privats amb capital públic és
una immoralitat jurídica. No es pot expropiar o deixar caure un banc mal gestionat
i sí milers d’empreses. El contribuent entendria el suport bancari si ajudessin
les economies malparades amb crèdits raonables.
El col·lectiu jubilat
porta tres anys de regressió amb l’increment de l’IRPF i la pèrdua del poder
adquisitiu corresponent. La ironia estatal, “les pensions actuals no s’han tocat”, treu de polleguera al pensionista
que cobra poc més del sou mínim interprofessional (650 euros). Sabem que la
guardiola de 63.000 milions és irrisòria si l’Estat no equilibra cada any el
que treu per falta de nous cotitzants. A la reducció natural de beneficiaris –per
mortalitat- urgeix una partida pressupostària anual compensatòria. ¿Existeix la
intencionalitat perversa, clara o camuflada, de crear un mercat privat de
jubilacions per insuficiència de liquiditat estatal?
El drama està servit.
Més d’un milió de llars viuen amb la paga dels avis o d’un sol, per atipar molts
estómacs. Escapçar les pensions més elevades seria una flagrant injustícia,
perquè totes estan calculades al cèntim sobre els barems de la cotització
aportada. Què són 2.000 euros nets/mes al costat de salaris esfereïdors, a
vegades múltiples- banquers, directius i
polítics- i es fa ulls clucs a tanta corrupció i frau? Què fer amb els jubilats?
És tema de referèndum, no de cimeres, si presumim de demòcrates. Al govern se
li escapa de les mans. Un model digne i sostenible s’aconsegueix únicament amb
més contribucions via laboral, pressupostària o pressió fiscal sobre
defraudadors i rics.
Ramon Mas Sanglas –
3/6/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada