Pensionistes atracats

Una comissió de 12 savis han marcat la ruta dels pensionistes que s'adaptaran a l'economia del país. Els drets laborals del passat podran ser lapidats amb poques consideracions. Nou milions de jubilats no tenen dret a parlar i decidir? 

Renovar-se  i no morir, amb la suposada bona intencionalitat, no sempre s’aconsegueix. La reforma laboral, amb més parats, és un exemple de desencert. Les conclusions del comitè de “12 savis”, proposat pel govern, per airejar les futures pensions tan controvertides, semblen contradir les expectatives del president Rajoy, entusiasmat per la davallada de l’atur el mes de maig: “Este año será mejor que el pasado, pero será peor que el que viene. El pesimismo ya está en retirada en nuestro país”. Fins on el realisme i la demagògia? Si la via de la recuperació passa per l’optimisme i nous fronts de treball, ¿per què inquietar-se tant pels jubilats sostinguts amb la afiliació activa a la Seguretat Social? La seva sostenibilitat demana 2,1 treballadors -a jornada completa- per cada pensionista. Estem per sota (1,9). Si la tendència a l’alça fora progressiva, malgrat les minifeines, amb dos milions d’aturats recol·locats s’assumiria la recaptació sobradament. La qüestió és no fer trampes amb bonificacions empresarials fantasioses, ni tolerar l’economia submergida i evadida. La drecera vàlida i estable de les jubilacions passa per facilitar l’emprenedoria amb menys burocràcia i la concessió de crèdits assequibles. Res de destralades i esporgades. Les mesures regressives amb més anys cotitzats, la prolongació als 67 anys, la devaluació del poder adquisitiu lluny de l’IPC anual, són tres propostes mesquines. Què pretenen? Els efectes seran malèfics. La pensió no és cap premi o privilegi. Només per al gremi polític (diputats/senadors) amb vuit anys de servei. S’equipararan per dignitat democràtica? Per a l’obrer és un dret adquirit de 40 o més anys de privacions a costa d’una nòmina més reduïda. Seria un frau sostreure-li aquest capital acumulat i pactat per llei, com ho és l’engany d’uns estalvis bancaris (preferents). La lluita de les pensions tot just comença. S’imposarà el conformisme sense ser consultats?

Sobre la base de longevitat poblacional la solució no és repartir el mateix capital sinó propiciar mesures per incrementar-lo, eliminant salaris ineficients o innecessaris, exigint més pressió fiscal al ric i destinant partides pressupostàries anuals. Les vies adoptades pels “12 savis” enterren els drets consensuats en el pacte de Toledo. La crisi no pot ser l’àrbitre. Si n’estem sortim, la retallada d’un 5% cada dècada, a més de la congelació de l’IPC, seria una regressió incommensurable. Els índexs de creixement d’un país són fluctuants i no poden ser la guia per fer créixer o decréixer la nòmina del jubilat, ni jugar amb la seva guardiola laboral. Tal fórmula faria perdre un llençol cada bugada a favor de les entitats privades i el seu model de pensió a la carta. Vet aquí el gat amagat per transvasar de butxaca el diner públic. Els pensionistes no són penells exposats al vent. L'equitat generacional no admet arbitrarietat. Les persones afectades van deixar la vida en uns estalvis laborals, confiats a l’administració estatal. Si es camuflen interessos privats, ¿valdrà la pena seguir amb el sistema públic?

Polítics i savis, feu una ullada als països nòrdics. El tercer sector rep serveis de primera qualitat. Qui té més, paga més. La corrupció és una assignatura desconeguda. La justícia no dorm ni permet oportunitats al mafiós. La veu del poble es deixa sentir en consultes vinculants, perquè la democràcia és viva i plural. L’estructura econòmica de la tercera edat és un pilar del present  envers la inversió, la sostenibilitat i la cohesió familiar dels més febles. Aprovar una llei perjudicant les futures generacions seria la destrucció del benestar conquerit amb molts sacrificis i la porta perquè d’altres facin el seu agost injustament.

Ramon Mas Sanglas – 10/6/2013