Clara i neutra

Perquè Espanya-Catalunya encaixin han de caminar en una mateixa direcció amb voluntat de comunicació i superació objectiva de dos obstacles: renúncia a l'exclusivitat centralista i reconeixament plural dels pobles.

Aquesta és la pregunta que vol contestar el poble català, sense ambigüitats i majoritàriament: “Catalunya hauria de ser un estat independent?” Tan clara i neutra com el mateix dret universal i democràtic d’una nació a ser consultada. Tan clara i neutra com apolítica, que cap català trobi el fre partidista per dipositar un SÍ o un NO. Tan clara i neutra que cap espanyol sigui temptat per la intolerància del dret autonòmic a decidir. On està l’origen del mutu enfrontament Espanya-Catalunya? En les aparences d’un país que voldria ser el que sembla i no és: una democràcia real. Els lligams constitucionals van  empresonar la llibertat d’uns ciutadans que se les prometien felices després d´una dictadura. La segona oportunitat, ¿esdevindrà un calvari més penós que el primer o una fita inabastable?

El Consell Assessor ha fet els deures exposant els drets, els camins d’entesa i les conseqüències del rupturisme. Adverteix al president Mas dels greus riscos personals d’inhabilitació i presó per usurpació de poders, prevaricació o desobediència si tira endavant el procés sobiranista sota visos d’il·legalitat constitucional. La “rebel·lió o sedició” d’un president defensor dels principis estatutaris i el clam popular, ¿podria ser el preu d’una Catalunya independent amb la complicitat plebiscitària de les urnes? La democràcia no necessita màrtirs d’antuvi, només la sensatesa del diàleg. Les cinc vies explorades pel Consell de Transició seran rebatudes amb la lletra morta de la Carta Magna, sense escletxes de llum per falta d’esperit innovador. És execrable que el corró d’una majoria absoluta pugui esterilitzar la fecunditat d’un poble viu amb l’esterilitat antidemocràtica.

La carta de sol·licitud del president traspua diafanitat legal i voluntat de consens en el marc dels cànons democràtics europeus. Es donen totes les condicions per convocar els catalans a les urnes: “ampli suport ciutadà i parlamentari, voluntat de diàleg i negociació i existència de vies legals per portar-lo a terme”. Si la negació raonada objectivament, lluny dels criteris unificadors espanyolistes i d’animadversió, vingués acompanyada d’alternatives plurals, el votant es replantejaria la segregació. On està la dolenteria dels principis negociadors? En les trinxeres de la centralitat per continuar amb l’espoli financer i la submissió pidolaire, no en l’autodeterminació autonòmica justa i gradual.

L’escrit reverbera “actitud pacífica i constructiva” invitant un encaix de mans perquè “el poble de Catalunya pugui desenvolupar els seus propis projectes”. Per què no ho entomen així, també, tots els partits catalans fent pinya? Si el fracàs de la consulta es donés per l’hostilitat dels polítics -mal anomenats de casa- i els seus votants, no lamentarem únicament les  penalitats del centralisme. El part d’una independència serà més dolorós que la dependència de tres segles?

Ramon Mas Sanglas – 29/7/2013