Per enèsima vegada el TSJC fa el ridícul als ulls del món i a la dignitat democràtica amb un auto contra la immersió lingüística del català després de 30 anys de vigència. Qui sembra crispació?
La deessa de la justícia catalana, una vegada més, s’ha tret el bandatge de l’equitat per mirar a través de la política i la parcialitat contra tota lògica. El caprici d'uns pares –insatisfets amb l’atenció individualitzada- ha decidit privar al seu fill d'una integració plena a Catalunya obligant la majoria del grup perdre drets lingüístics de molts anys. Una resolució tan curiosa com injusta i antidemocràtica contra un sistema educatiu exemplar, flexible a les situacions locals (14% de centres imparteixen alguna àrea troncal en castellà) sense normatives uniformadores.
El vessant jurídic és contradictori. Si
reconeix el català com “el centre de
gravetat” del sistema educatiu de Catalunya no és deduïble que s’hagin
d’imposar per llei uns mínims vehiculars de castellà si la majoria de la
comunitat educativa del país no ho demana i s’aprova en seu parlamentària.
Error democràtic que intenta evadir l’auto recordant que “el TSJC considera que la presència vehicular suficient de les llengües
oficials és un mandat constitucional i no una qüestió negociable dels centres,
els pares i agents de l’ensenyament”. Un model plenament constitucional durant 30 anys, ara no ho és? A què respon treure
del calaix un fantasma en moments d’auge sobiranista? L’oportunisme polític no
és casualitat. És coneguda la pretensió d’espanyolitzar els catalans.
Error pedagògic i de mètode: la intromissió en l’organització curricular dels centres. La
imposició del 25% vehicular de castellà no ha passat pel consell escolar. Altera
l’autonomia i l’ideari de l’escola triada pels pares. Els “serveis mínims” de
castellà els estipula la LEC i no l’arbitri de “cinc” pares denunciants per
sobre del marc legislatiu autonòmic. És clar el segell polític de la resolució
com en l’actuació educativa del País Valencià. Si un xiquet d'una classe vol
estudiar en valencià/català, ¿també aplicaran a tota l’aula el 25% d’àrees
comunes en aquesta llengua? De moment, més de “cent mil” famílies demandants
se’ls ha negat. No tenen la mateixa Constitució?
Tercera errada i per doble partida: es trunca
la cohesió de les cultures sobrevingudes
a través de l’escola i es desprotegeix una llengua minoritària al carrer i les
llars. La cooficialitat d’una autonomia és una riquesa cultural envejable i també
un comodí negatiu contra el bilingüisme. L’immigrant resident que no aprèn català
és per desinterès o rebuig ideològic. En canvi és inimaginable un espanyol o
català instal·lat a Franca, Alemanya o
Regne Unit que passi de la llengua autòctona. S’integra o marxa. Res més bonic
que veure criatures parlant més d’un idioma i uns pares aprenent català, èuscar
o gallec gràcies l’escola dels fills. Són lamentables actituds adultes de
menyspreu lingüístic i l’exigència de ser contestats en castellà amb anys de
residència a Catalunya. Accedir al canvi de llengua no és bona educació, és
obstruir l’aprenentatge, un flac favor.
On és la lògica d’imposar més castellà als
castellans de Catalunya? S’entendria si els denunciants foren catalans mancats
de castellà. No és el cas perquè amb l’entorn en van ben servits. El
contrasentit de l’auto –recorregut- marcarà
cinc escoles amb el perill de contagi i l’augment al 50% de les matèries, la
realitat vigent de les Balears. L’anglès vehicular, imprescindible, haurà de
fer-se un forat a costa de menys català? La democràcia s’imposa a la falsa “necesaria ecuanimidad”, que diu el
dictamen judicial. Són els drets competencials integrals que pauten el
percentatge del trilingüisme -no els criteris polítics unionistes- garantint resultats
acadèmics, sobradament avalats en castellà (informes Pisa). Les sentències
polititzades i antidemocràtiques tenen tres sortides: el retractament, la insubmissió o la independència.
Ramon Mas Sanglas- Sta- Eugènia de Berga,
2/5/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada