Una Catalunya europeista

Els candidats catalans a Europa d'arrel sobiranista han de trobar l'encaix de Catalunya. La millor resposta seria una allau de participació per demostrar que un nou Estat europeu hi té cabuda.

Unida o separada d’Espanya, Catalunya té vocació europea per tradició històrica. L’opció parlamentària majoritària pel dret a decidir converteix la seva societat  en una nació avaladora del dret internacional a definir el futur passant per damunt de limitacions constitucionals políticament interessades de l’Estat. La Carta Magna espanyola, alterada per dos partits fa uns mesos a instància d’Alemanya, ¿no pot adaptar-se a la voluntat catalana per fer un referèndum? El baròmetre de la democràcia europea i espanyola són de marques diferents. La campanya electoral 25-M posarà cada partit al seu lloc pels fets. Les famílies polítiques europees d’esquerres veuen amb naturalitat l’expressió lliure dels pobles. Aquí el bipartidisme  majoritari (PP-PSOE) s’ha radicalitzat contra el sobiranisme tot i presumir de diàleg. L’entroncament dels candidats espanyols amb els seus homòlegs europeus fa que la dispersió de vot creï confusió ciutadana. L’important és la participació catalana massiva per demostrar que una Catalunya sobirana té cabuda en els esquemes europeus demòcrates. No és qüestió de dretes o esquerres sinó de trobar un encaix com a possible Estat en una Europa plural en llengües i cultura. És un somni i un empobriment pensar en un continent federal a l’estil EUA i llengua comuna única. Potser tan utòpic com una Espanya de regions federades sense recursos propis. El gran repte de la UE és conservar i potenciar aquests valors autòctons plurinacionals. Raó de més per no vetar fronteres territorials amb viabilitat expansiva demostrada.

Si Catalunya trepitja fort, l’endemà del 25-M pot canviar el rumb del projecte sobiranista amb una bifurcació ben definida: més ímpetu independentista o la proposició d’un pacte sòlid sense escapatòria. Aleshores podria oficialitzar-se un referèndum vinculant sobre l’opció preferent. Una actitud positiva d’aquest calibre seria la millor regeneració democràtica d’Espanya trencant l’entossudiment jurídic  caducat. Pacte de la dignitat o un nou Estat, és el dilema. Res de condescendència i resignació. Democràcia pura al costat d’una Constitució actualitzada o república catalana. Això no és posar-ho difícil, senyor Rajoy, és la llei amb ulls europeus (Financial Times i The Economist).Prou demagògia i retrets de mercat enganyós: “Espanya seguirà ajudant Catalunya i no té cap contenciós contra els catalans” (Rajoy). Qui ajuda a qui? Oblida el 8% del PIB solidari sense retorn? Els alemanys més rics aporten el 4%. Quantes demores han patit les seves balances fiscals objectives per comprovar-ho? El sentiment d’una Catalunya indignada no té cura amb el silenci, sentències adverses del TC o segrestant censos municipals. No és una epidèmia passatgera per la crisi. Pot empitjorar-se. La lògica democràtica d’una consulta entre un consens formal o la secessió podria donar més possibilitats a continuar units que separats. El pes d’una oferta convincent i dels indecisos canviarien els sondejos coneguts. Faci la prova, senyor Rajoy. No és cap heroïcitat, ni traïció. Tan sols  un exercici viu de democràcia, aplicant les regles europees del joc i del diàleg ben entès: acceptar el resultat de les urnes, uns i altres.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 13/5/2014
http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/una-catalunya-europeista-las-urnas-que-opina-las-elecciones-europeas-3275578