dissabte, 10 de maig del 2014

Els braços de Rajoy: la Constitució i el gran empresariat

En els jocs de cartes es guarden les figures valuoses per a l'estocada final. En política són els poders fàctics, borsaris, financers i partidistes. Confien en la manipulació dels votants i la seva incultura. Obliden que el poble ha evolucionat i molt.


Vet aquí un castell emmurallat i el llançamíssils contra el sobiranisme català. Dos gegants amb peus d’argila. Al Congrés es va enrocar amb la seva majoria, llei en mà, tot i sabent que no és eterna i modificable per conveniència. Fa uns dies va exhibir el poder de la Moncloa envoltat de 17 magnats de l’Ibex 35, potències empresarials també inestables, els mecenes de les campanyes electorals. Tota una estratègia per intimidar l’independentisme i treure múscul espanyolista. Curiosament, l’endemà es va repetir la mateixa escenografia en la Generalitat amb un empresariat més modest al costat d’Artur Mas, per enfortir el projecte catalanista. Dues fotos que no escapen al ciutadà, l’únic imprescindible per triar el govern de torn. En democràcia manen les urnes, no l’EuroStoxx 50 europeu o la borsa espanyola. Té el mateix valor la papereta del president d’Espanya, de Telefònica o del votant més jove del cens. Aquí som iguals realment, no davant la justícia, malauradament. La prepotència financera no és l’arma per guanyar vots, sinó la confiança del poble, el respecte dels seus drets i la transparència fiscal sense enganys. La intimidació és dictadura, l’adversari de les urnes. Els escons s’aconsegueixen al carrer, escoltant desitjos i necessitats durant tota la legislatura, no amb promeses electorals de quinze dies, ni venent l’ànima a la deessa fortuna.
La història és la mestra més il·lustrada. L’emperador pagà Constantí I (s. IV) no es convertí al cristianisme per convicció religiosa -es batejà just al morir-, sinó per no perdre la glòria terrenal davant l’allau de cristians que envaïen l’imperi i evitar així la segregació territorial. La fe expansiva d’una societat va ser l’urna democràtica sense convocar consultes i comicis. El mateix emperador s’adonà que la força imperial no estava en les lleis, la riquesa i la imposició, sinó en les conviccions populars. És a dir, en el dret a decidir –en una creença, aleshores-, vinculant les majories al sistema de governació.
Buscar escapatòries per amagar un règim autonòmic endèmic i justificar el continuisme sota el paraigua del capitalisme d’una nació aparentment unida, sordejant els clams d’indignació, és un intent  d’emmudir la cultura democràtica sense èxit. Rajoy sap que hi ha autonomies pobres de solemnitat, dependents de  subvencions permanents. L’empresariat és conscient que sense Catalunya i Euskadi, Espanya seria diferent. Com barrar la fugida? Impedint la consulta. Però no s’enganyin, empresaris potentats, l’Estat furgarà les butxaques del seu capital amb una fiscalització menys simbòlica que l’actual. Les regions més solidàries, també empobrides, no poden ser la panacea del país. Quin és el vertader perill i conflicte? La separació, les falses autonomies o les evasions fiscals del diner fonedís? Desapareguda la classe mitjana, els milions de ciutadans pobres i en augment, no es resignaran viure d’almoines perpètuament, escoltant que els rics han sortit de la crisi quan mai l’han tastada. Castigant les autonomies amb més possibilitats de reeixir aconseguiran l’efecte contrari. Senyor Rajoy, a què espera pactar amb Catalunya seguint els consells internacionals? La negativa equival admetre la independència. Molts catalans –també espanyols- marxaran a contracor, creguts que és el millor per falta d’alternativa. Catalunya és deficitària amb Espanya. No està demostrat el contrari. Les inversions estrangeres i les exportacions creixen. Són fonts d’ingressos per desfer les retallades, ajudar el tercer sector i les pensions, amb una conclusió molt probable: la independència de Catalunya podrà ser més fatídica per a Espanya. Haurà estat per decisió dels propis governants negats al diàleg, que la història també explicarà.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga 10/5/2014



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada