En els jocs de cartes es guarden les figures valuoses per a l'estocada final. En política són els poders fàctics, borsaris, financers i partidistes. Confien en la manipulació dels votants i la seva incultura. Obliden que el poble ha evolucionat i molt.
Vet aquí un castell emmurallat i el
llançamíssils contra el sobiranisme català. Dos gegants amb peus d’argila. Al
Congrés es va enrocar amb la seva majoria, llei en mà, tot i sabent que no és eterna
i modificable per conveniència. Fa uns dies va exhibir el poder de la Moncloa
envoltat de 17 magnats de l’Ibex 35, potències empresarials també inestables, els
mecenes de les campanyes electorals. Tota una estratègia per intimidar
l’independentisme i treure múscul espanyolista. Curiosament, l’endemà es va
repetir la mateixa escenografia en la Generalitat amb un empresariat més modest
al costat d’Artur Mas, per enfortir el projecte catalanista. Dues fotos que no
escapen al ciutadà, l’únic imprescindible per triar el govern de torn. En
democràcia manen les urnes, no l’EuroStoxx 50 europeu o la borsa espanyola. Té
el mateix valor la papereta del president d’Espanya, de Telefònica o del votant
més jove del cens. Aquí som iguals realment, no davant la justícia,
malauradament. La prepotència financera no és l’arma per guanyar vots, sinó la
confiança del poble, el respecte dels seus drets i la transparència fiscal
sense enganys. La intimidació és dictadura, l’adversari de les urnes. Els
escons s’aconsegueixen al carrer, escoltant desitjos i necessitats durant tota
la legislatura, no amb promeses electorals de quinze dies, ni venent l’ànima a
la deessa fortuna.
La història és la mestra més il·lustrada. L’emperador
pagà Constantí I (s. IV) no es convertí al cristianisme per convicció religiosa
-es batejà just al morir-, sinó per no perdre la glòria terrenal davant l’allau
de cristians que envaïen l’imperi i evitar així la segregació territorial. La
fe expansiva d’una societat va ser l’urna democràtica sense convocar consultes
i comicis. El mateix emperador s’adonà que la força imperial no estava en les
lleis, la riquesa i la imposició, sinó en les conviccions populars. És a dir,
en el dret a decidir –en una creença, aleshores-, vinculant les majories al
sistema de governació.
Buscar escapatòries per amagar un règim
autonòmic endèmic i justificar el continuisme sota el paraigua del capitalisme
d’una nació aparentment unida, sordejant els clams d’indignació, és un
intent d’emmudir la cultura democràtica
sense èxit. Rajoy sap que hi ha autonomies pobres de solemnitat, dependents de subvencions permanents. L’empresariat és
conscient que sense Catalunya i Euskadi, Espanya seria diferent. Com barrar la
fugida? Impedint la consulta. Però no s’enganyin, empresaris potentats, l’Estat
furgarà les butxaques del seu capital amb una fiscalització menys simbòlica que
l’actual. Les regions més solidàries, també empobrides, no poden ser la panacea
del país. Quin és el vertader perill i conflicte? La separació, les falses
autonomies o les evasions fiscals del diner fonedís? Desapareguda la classe
mitjana, els milions de ciutadans pobres i en augment, no es resignaran viure d’almoines
perpètuament, escoltant que els rics han sortit de la crisi quan mai l’han
tastada. Castigant les autonomies amb més possibilitats de reeixir aconseguiran
l’efecte contrari. Senyor Rajoy, a què espera pactar amb Catalunya seguint els
consells internacionals? La negativa equival admetre la independència. Molts catalans
–també espanyols- marxaran a contracor, creguts que és el millor per falta
d’alternativa. Catalunya és deficitària amb Espanya. No està demostrat el
contrari. Les inversions estrangeres i les exportacions creixen. Són fonts
d’ingressos per desfer les retallades, ajudar el tercer sector i les pensions,
amb una conclusió molt probable: la independència de Catalunya podrà ser més fatídica
per a Espanya. Haurà estat per decisió dels propis governants negats al diàleg,
que la història també explicarà.
Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga 10/5/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada