En busca de la normalitat política

Passada la tempesta electoral europea tornaran les pedregades contra Catalunya amb més intensitat. No podrem veure l'arc de Sant Martí abans no sigui massa tard?

Després de quinze dies d’estirabots partidistes per guanyar un grapat més de vots les aigües tèrboles minvaran de cabal, per sort. El ciutadà fidel a les urnes per costum, malgrat la desinformació del què fan 750 diputats europeus – apart de cobrar molt- ha aventurat deixar una papereta per convicció o a l’atzar per no sumar-se al gruix dels escèptics, desconcertats i abstencionistes. Coneguts els resultats, fruit d’una llavor més o menys germinativa o crispada, esperem cordura per aplicar allò que la democràcia ha demanat en clau catalana, espanyola i europea. Percebrem d’alguna manera el nou rumb europeu amb un canvi parcial de tripulació? La baixa participació general és una evident falta de fe en aquest creuer del capitalisme.

Què i quina és la normalitat política d’un país? L’entesa, el pacte i la llibertat en tots els nivells. La convivència amb equitat, sense trepitjar ningú per escalar. Sabem que el contenciós Espanya-Catalunya –que Rajoy diu no existir- és candent i serà el debat permanent fins el 9-N amb totes les interferències i especulacions més inaudites. Ha estat present en el còctel de la campanya europea i serà més viu envers la Diada 11-S i el referèndum escocès immediat (18-S). Totes les tensions socials i polítiques tenen causes passades i presents que el ciutadà viu en pròpia carn i no vol ni pot ignorar. Per més missatgers reials que l’Estat enviï a Catalunya per defensar la Constitució, frenar el sobiranisme i la anul·lar la consulta, no paralitzarà un poble pacífic i democràtic en marxa. No és un caprici, és per necessitat econòmica i dignitat lingüística. Les expectatives de creixement financer que no arriben a les llars no omplen les cistelles de la compra sense un treball digne. Les exigències del govern de fer complir l’índex de dèficit autonòmic i perseguir la morositat empresarial és pura fal·làcia quan el mateix Estat incompleix no pagant el que deu a les autonomies, obligades a retallar i fer préstecs per falta de liquiditat al no cobrar. Qui provoca la crispació autonòmica i del contribuent? La mala administració, la injustícia i la corrupció. Alguna de les múltiples reformes del PP (educació, avortament, treball,...) ha rebut el vistiplau popular i de l’oposició política? Això no és entesa, és imposició monopartidista i unilateral que no toleren als altres per exercir el dret a decidir.

Un país en litigi permanent és un país immers en la por a la democràcia. Recórrer a les lleis petrificades per no escoltar el poble és l’involucionisme espanyol dels mals records. És fugir d’una Europa nòrdica avantguardista que admirem i no imiten pel llast d’un passat polític nostàlgic. La transparència sobre l’economia submergida, el control del capitals evadits i la celeritat de la justícia per eradicar la corruptela hispànica fa por al governant feble i atrapat. Aquestes permissivitats amb el poder i els seus mecenes són els enemics de la democràcia que només entén d’urnes. Queden moltes pedregades polítiques i judicials per caure. Podrien atemorir uns líders en solitari però no un poble sencer que els recolza. L’experiència fracassada d’un Estatut orgànic aprovat, votat i trinxat pel TC no tindrà noves edicions. Seria, en tot cas, per decisió popular ben poc probable. Queda mig any per trobar aquesta normalitat relacional amb el suport i una alternativa seriosa del govern espanyol o amb el dictamen inapel·lable dels vots el dia 9-N.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 24/5/2014