Crispació, salaris polítics i precarietat laboral

La crispació política per continuar instal·lats és el que divideix la societat, no les legítimes aspiracions per ser un poble lliure i digne, units o separats. El govern no pot exigir la resignació a ser pobres amb el seu mal exemple.

La crispació dels polítics a peu d’escó és el contra exemple més repel·lent  en moments de tensió laboral. Dos partits majoritaris aixecant recíprocament la brutícia de les estores del partit amb un llenguatge vexatori i denigrant provoca la fugida de les urnes per la immoralitat dels candidats. Desafecció política solament? Els que haurien de ser torxes per il·luminar una societat  tenebrosa, ensopida econòmicament, es trenquen la cara al Congrés amb retrets sobre els dobles salaris i sobres en negre. On és la llei de la transparència aprovada per ses senyories? Així pensen reformar la fiscalitat del país, fer surar l’economia submergida i controlar els paradisos fiscals amb més amnisties? Negant i tapant-se les pròpies vergonyes? La baixa participació en les eleccions europees serà un primer reflex de la decepció popular.

Mentre uns polítics cobren dobles sous, el treballador afortunat ha de buscar dues o tres feinetes temporals per fer-ne un i modest. Se li regateja el salari mínim de 645 euros quan a França és el doble i Luxemburg el triplica. Cada dia creix el nombre de famílies sense cap ingrés per extinció de la prestació d’atur o del contracte. No es pot viure dels pronòstics demagògics del govern. Ni hem sortit de la crisi ni serà realitat la promesa de 600.000 llocs de feina en dos anys quan s’estan destruint diàriament centenars de treballs precaris. Esperança il·lusa com la predicció de reduir l’atur al  20% el 2017 amb un dèficit desorbitat en augment. Els bons rèdits bancaris no són indicadors d’una millora social mentre no flueixi el diner envers les empreses inversores. El primer dret que reclamen els ciutadans és el retorn del capital sostret al contribuent que va salvar les entitats bancàries, per la mala gestió o perversió dels fons. El rescat no és mèrit propi sinó gràcies a l’aportació de 9.548 euros de cada ciutadà espanyol (Montoro). Les retallades en educació, sanitat i tercer sector, incrementades en cinc anys consecutius, quan veuran la restitució? El dret dels estudiants a rebre beques s’ha convertit en una baralla entre ells per repartir-se les engrunes del Ministerio a costa de deixar a la cuneta els menys afortunats encara que aprovin tot el curs. Apujar el llistó de mèrits és un xantatge, quan realment hi ha diners públics per pagar autopistes inútils i solitàries.

L’escenari d’injustícies polítiques i administratives és el que crispa. La macro corrupció i la celeritat de tortuga de la justícia per aclarir responsabilitats i retornar sostraccions milionàries és demencial. No són les aspiracions sobiranistes que inquieta el poble. Les mogudes pacífiques per canviar el futur alimenten l’esperança de millora sense cap ambició de poder que traspua en les picabaralles partidistes. El darrer sondeig del CEO confirma l’esperit ciutadà obert a definir-se sense complexes malgrat continuïn barrades les portes del debat i la consulta per falta de voluntat política.  És el que hem vist al carrer el primer de maig: la inquietud per una ocupació de qualitat. Treballadors de tots els àmbits laborals que veuen la seva estabilitat penjada d’un govern que predica somnis mentre imposa l’austeritat i el bloqueig de convenis. S’ha contrastat el llenguatge del ciutadà per a qui la crisi crua és pura realitat amb les veus d’un optimisme artificial o que viuen poc i de lluny l’actualitat del país.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/5/2014