Resistència al nou cicle polític

Cares noves i veus de canvi és el nou mapa polític nacional. Veuen venir la pedregada electoral o han aparegut nous profetes amb carisma?

Tema d’actualitat en boca de polítics històrics i de capçalera. Per què recepten un canvi que no s’ apliquen? Es reconeixen de la vella escola política, però, senten l’impuls d’una renovació ideològica sense abandonar la praxis del seu estatus habitual. Sona a falsa conversió? Els hàbits es porten dins i no varien d’un dia per l’altre. El nou polític neix de la rebel·lió social vertical, no d’una metamorfosi partidista forçada per l’esnobisme, estil Avancem. No es tracta de buscar refugis cavernícoles envernissats sinó d’engendrar  projectes sorgits del reclam popular insatisfet d’un sistema injust i maldestre.

Espanya viu dos corrents, més que tendències polítiques: la reforma del partidisme clàssic amb cabdills rebuscats per la baronia controladora i el naixement vocacional de moviments socials amb nous líders eficients. Els primers passen el relleu a la generació jove incòmoda per les reticències del sanedrí. És el cas del PSOE i el PSC. Les dissensions internes i la manca de persones carismàtiques els obliga acceptar un lideratge enigmàtic de voluntaris. Els costa assumir la temporalitat del càrrec polític. Estan avesats a llargues permanències en el canelobre del poder. Una malaltia que els vicia amb un servei mediocre i la pèrdua del seu electorat. Només el conservadorisme més visceral –el PP- defuig d’aquesta reestructuració interna. Trobaran la factura en la cantonada electoral. Els segons, –CUP, Podemos, Guanyem Barcelona- estaran recolzats per la inquietud d’uns votants cansats del polític allunyat, magistral i pletòric de privilegis personals. És l’onada del règim post crisi que intentarà enterrar tota una era fosca de corrupció amb diputats imputats i en actiu. És l’esperança d’una llavor política nova.

Ha començat la lluita pel poder a contracorrent. De baix a dalt. El partidisme no té raó de ser sense l’aval democràtic directe del veïnatge. És el substitut de la ideologia partidista dictada. Les eleccions esdevindran compromís amb la ciutadania amb una triple obligació: presentar un programa amb terminis d’execució, rendir comptes al poble cada any i dimitir ipso facto si incompleixen el contracte. És anacrònica la votació de candidatures tancades amb persones desconegudes. El votant vol un pacte personal i no anònim sobre un projecte bilateral durant quatre anys. Exigeix garanties de rescissió o penalització de les persones signants en cas d’incompliment. Poden dimitir els individus, no els partits. Està fora d’òrbita formar coalicions de govern amb sumes aritmètiques d’escons. És el poble que cuina i escriu el menú del país, no el xef de cada fogó o partida. L’arbitrarietat legislativa lluny del poble, sense ser consultat, ha entrat en via morta. La conjuració de diputat del Congrés en temes vitals d’estat sense passar per les urnes és trair la ciutadania, si no consta en el programa electoral. No es governa a cops de llista, de líders o de pactismes interns. El polític és un treballador  delegat, qualificat i ben pagat, sense privilegis durant el càrrec i a posteriori. Res més lluny de la democràcia que els aforaments polítics, favors de jubilació, sous injustificables i escons buits en els plens. Va contra la dignitat legislar per als altres sense l’exemplaritat del legislador. És hora de fer realitat la separació de poders. Que tots els jutges accedeixin per oposició pública i no per nomenament de partits i el cap de govern. Tot contracte comporta clàusules bilaterals de rescissió. Un país democràtic no té perquè suportar el trencament programàtic d’un govern fins el final de legislatura. Per fi, el poble albira signes europeus de maduresa democràtica que espera conquerir amb referèndums i eleccions obertes.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 7/7/2014