Viu i deixa viure

La dimissió i el relleu de líders polítics no és el canvi automàtic d'idees i estratègies de govern perquè només el poble és l'amo de la democràcia. Sense consultar-lo, com sabran què en pensa del seu futur?

L’animadversió històrica envers Catalunya i la rigidesa legislativa espanyola han agegantat  el problema bilateral de mala convivència. Però, la punta visible de l’iceberg  ha estat i és la manca de voluntat política persistent del govern central impedint tot canvi democràtic. Reconèixer l’origen del mal, la “confrontació Espanya-Catalunya en molts camps”, obre dos fronts: de qui depèn la solució i quina és la teràpia. Per començar, la diagnosi de la malaltia no coincideix. El càncer que pateix Catalunya per a uns, es redueix a un mal de queixal agut per a d’altres. Què cal extirpar? En democràcia és un error de novici creure’s que el dret a decidir depèn dels polítics i no del poble. Qui pateix el dolor exigeix i vol ser guarit, al preu que sigui, agradi o no al qui està bé de salut. La tossuderia del governant esdevé més revulsiva quan es nega escoltar la majoria d’una ciutadania maltractada. Van perdre oportunitats amb l’Estatut i en la primera trobada Mas-Rajoy amb una fiscalitat catalana optimitzada. Es repetirà la jugada desafortunada? O pel contrari, el president Mas sortirà de la Moncloa amb un pack legal, un esbós de concòrdia capaç de convèncer els catalans independentistes com a alternativa? És de justícia i pura lògica que Catalunya vulgui decidir el futur. No que Espanya li imposi a la força el seu nacionalisme unitarista. Vol el seu propi, més que mil·lenari. No camuflem el tema. És com preguntar, democràcia, sí o no? Què contestaria un espanyol a aquesta qüestió? És irreal el subterfugi d’una Constitució modificable al costat del poble sobirà. Si un govern federalista vol dividir el territori espanyol en estats, necessitarà del consentiment popular. A què espera el nou líder del PSOE –anti consulta amb més del mateix- formalitzar el mapa federal per desdir els independentistes? El dret a decidir és imprescindible en totes les variants organitzatives d’un país. Encara més en situacions extremes de vida o mort, en una proposta de secessió o de permanència.

El lema de la convivència és “cadascú a casa seva i Déu en la de tots”, en versió cristiana. “Viu i deixa viure”, en argot humanista. La bona relació de veïnatge i de mercat no té perquè trencar-se en un règim federal o independent. El més irracional és viure a base de mossegades mútues, de la solidaritat interterritorial abusiva i permanent. Punt i final al sistema autonòmic desequilibrat: pagar més del que reps. Vet aquí un problema espanyol real amb Catalunya. Més greu, la negació de la seva identitat com a nació històrica i la depuració de la cultura lingüística pròpia. Quin espanyol no es revolucionaria si fora víctima d’aquest triple menyspreu? No es poden trepitjar els sentiments i els drets de les persones. La pluralitat de que parla la Constitució és lletra morta amb aquest rebuig. L’uniformisme centralista no deixa trobar l’acomodament ni respecta el fet diferencial de cada nació. Per què al 9N els catalans residents en altres autonomies no podran votar i sí, qui visqui a l’estranger? Una mostra més de colonialisme. Voler ser només català no ha d’ofendre els veïns espanyols. Quan milions de persones demanen una identitat oficial diferent de l’espanyola, quelcom greu passa. Impedir escoltar-los és antidemocràtic arreu del món.

Rajoy, està passant l’últim tren. L’11S es vendran més bitllets cap a la independència si el poble català no ha rebut un bitllet col·lectiu valuós i convincent des del govern. No un plat de faves mal amanides pensat per dividir la societat catalana en les urnes. L’asfíxia de Catalunya serà més problemàtica per a tots. Espanya necessita la reestructuració urgent d’un sistema autonòmic, territorial  i fiscal esgotats. Abans de fer aigües molts prefereixen anar per lliure i provar un camí arriscat. El vaixell intentarà salpar el 9N. Si la tempesta ho impedeix o el port està barrat el poble català s’enlairarà més tard i segur en les pròximes eleccions plebiscitàries. El bloqueig polític  total no existeix per terra, mar i aire.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 14/7/2014