Mítings de grandeses surrealista

No sempre és cert que tota escombra nova va millor. Una casa mal fonamentada necessita quelcom més que un maquillatge extern. El PSOE s'han emmirallat bé?

“Hem de desterrar del nostre vocabulari paraules com crisi, desigualtat, violència de gènere, independentisme…" (Pedro Sánchez). És la recepta regeneradora del secretari general del PSOE a canvi d’una Espanya federal, panacea contra el nacionalisme no oficial i els mals autonòmics. El glamur d’una massa eufòrica provoca declaracions surrealistes que mai es compleixen o en seran víctimes els mateixos oradors. Són confessions i tapadores de fracassos acumulats. Fem memòria de pactes congressuals anteriors poc afortunats. No voler escoltar la paraula “crisi” econòmica o de partit no equival haver-les superat. Llençar eslògans contra l’adversari omple la boca a tot líder que s’estrena i s’entrena en la palestra política. Els excessos verbals de grandiloqüència política espanyola es basen en la filosofia del bipartidisme seguint el guió de consellers veterans. Pedro Sánchez és un gran admirador d’ Alfonso Guerra, artífex del ribot de l’Estatut català. Tot dit sobre Catalunya.

“Si Mariano Rajoy vol regenerar la democràcia, ho té fàcil: que agafi l'escombra i netegi casa seva" (Pedro Sánchez). Jo li replicaria: “Consejos vendo y para mí no tengo”. Li recorda la corrupció de Gürtel i el cas Bárcenas, la brucía del PP a costa de l’empresariat subornat. S’oblida de l’ERO andalús -graner electoral socialista-   amb exministres i alts càrrec autonòmics imputats, sospitosos de sostreure quasi 2.000 milions d’euros de la formació d’adults, la cultura del seu poble. Retreu al catalanisme la hipocresia de l’expresident Pujol com si d’un presumpte delicte personal en fos responsable tota la societat catalana. Tants gripaus en un discurs d’entronització només són comprensibles per l’efervescència febril d’un acte electoralista.

El nou secretari s’ha sumat al “no” de Rajoy a tot reconeixement singular de Catalunya. Ha abonat la resposta donada el president Mas. Ni pacte fiscal, ni consulta, ni independència, paraula proscrita. Accepta que Rajoy sigui unionista, però no, anquilosat i retrògrada, el revers del socialisme que pugna per reformar la Constitució i donar la benvinguda al federalisme espanyol. Què és això? Coneixem models europeus i americans. En què ha de consistir una Espanya integrada per estats? En què difereixen de les autonomies? Ni una simple definició o esbós del seu projecte. No és el nou PSOE reestructurat i aspirant a governar d’aquí un any i mig? Com s’entén una renovació partidista sense el reconeixement democràtic  del dret a decidit del poble? Continuen els esquemes de la caverna socialista i la fidelitat pactista amb el PP contra la pluralitat territorial de llengües, cultures i nacions. S’entén perfectament. No és qüestió d’obrir finestres  ideològiques sinó de preservar la unitat econòmica. Sense Catalunya i el País Basc, quina Espanya quedaria per afrontar el dèficit amb la senyora Merkel? Vet aquí la guerra del PP-PSOE a tota secessió basco-catalana. Un mapa espanyol federal només pot oferir quatre estats: els dos esmentats, el Llevant espanyol amb les Balears i la resta d’Espanya. Un estat sense recursos propis absoluts és fictici. La solidaritat interregional és puntual i mínima. El subvencionisme ha estat el fracàs autonòmic com demostrem les balances fiscals. El federalisme alemany difereix poc del confederalisme USA. Cada regió o estat té poders plens per legislar i gestionar llevat en assumptes internacionals i molt generals. En  finances i competències educatives, de seguretat i justifica són independents.

No busqueu eufemismes per definit escenaris irreals basant en la mentida i l’interès partidista. Només existeix democràcia en un mar de llibertat mitjançant referèndums plurals sense coacció. La retòrica de la promesa i l’amenaça per falta d’arguments aconsegueix l’efecte contrari: el progrés de l’independentisme.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/7/2014