El diàleg ha de ser la panacea d'entesa entre catalans i espanyols. Cada dia apareixen nous obstacles: ara les balances fiscals oficials. Per què Rajoy no pacta ni acceptant les seves xifres?
Finalment s’han
publicat per afegir més llenya al foc. Els que paguen en excés no volen
continuar maltractats i reclamen reduir el que suporten en escreix fa anys. Les
comunitats autònomes que viuen més bé gràcies l’ajut de les més riques s’oposen
perdre la solidaritat –que creuen obligatòria-
i donen per bo el sistema de finançament vigent. El ministre Montoro
reconeix les descompensacions reals, però, nega la necessitat de retocar res en
aquesta legislatura. No vol veure la cavalleria del PP damunt seu. Deixa el
mort al proper govern. Amb els desequilibris evidents, el PSOE té ben justificada
la reforma interterritorial en forma d’estats federals, pura entelèquia.
Quants, quins, com, quan? Com es mengen els interessos polítics d’uns i les
exigències històriques, populars i ètiques dels altres?
La guerra de xifres
no té solució, sigui el que sigui el mètode emprat. La realitat pura i dura és,
que un país fragmentat en regions, autonomies o províncies no té futur sense
recursos propis i suficients de subsistència. Ha costat 35 anys acceptar que el
cafè per a tots ha fracassat i encara posposen una solució equitativa urgent. És
un engany de nom i de fets anomenar “ comunitat
autònoma” un territori que no pot
viure sense la solidaritat aliena. Per què Catalunya ha de demanar préstecs a
l’Estat, que retornarà amb interessos, quan paga 8.455 milions de més (versió
Hisenda) o el doble (versió Generalitat)? A més de trampa immoral –balances de
conveniència- és empobrir Catalunya a costa de menys inversions, uns salaris
laborals retallats i més impostos. Per què escandalitza els espanyols la moguda
independentista pacífica i racional? Qualsevol alternativa assenyada i justa
frenaria aquesta sortida titllada de “deliri sobiranista”. La trobada Mas-Rajoy
del dia 30-J serà la darrera oportunitat política i objectiva d’entesa. Si les
balances fiscals estatals no són creïbles per entendre’s només queda l’adéu. La
llengua i el respecte a Catalunya són fonamentals, però no solament del pa
intel·lectual viu l’home, també racionat i assetjat.
Mai s’ha aplicat la
correlació entre solidaritat i ordinalitat fiscal. És de necis aportar més al
govern central del que inverteix en la regió solidària. Els extrems entre
autonomies receptores i aportadores són delirants als ulls del ciutadà més
ignorant en economia. Fa 30 anys tenia certa justificació, quan s’inventà el
PER–també per raons electorals-, a fi de desenvolupar Extremadura i Andalusia.
Després de tres dècades estem igual. Qui treballa ha de repartir el salari amb
qui no busca feina perquè li arriba un sou sense sortir de casa o fent poques
hores l’any. Pitjor, sobren diners per abaixar els impostos autonòmics. Quines
reformes productives s’han fet al camp andalús i extremeny per generar mà
d’obra col·lectiva, industrial i agrària?
El “burro català”
està extenuat i cansat de pagar el beure dels altres. Senyor Mas, posi la
directa a Madrid. Lleis justes per a tots, no solament les constitucionals. Si
el dèficit fiscal de Catalunya només és de 8.455 milions proposi que Hisenda
catalana recapti el 100% dels seus impostos. Es paga a Madrid aquesta quantitat
i Catalunya es queda la resta. Pacti un nou sistema sense més dilació. Justícia
salomònica inapel·lable. És el mètode emprat als estats federats i confederals.
Cadascú recapta els propis impostos i liquida una quantia anual al final de
cada exercici. Per què el PP s’oposa a una metodologia vàlida a mitja Europa?
Ramon Mas Sanglas –
Sta. Eugènia de Berga, 23/7/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada