Entre Catalunya i Espanya. Entre dos manifestos d’intel·lectuals
unionistes i federalistes discrepants.
Entre una societat civil catalana pro espanyolista i unes entitats històriques
catalanistes. Entre el dret a les urnes del poble (Pacte pel Dret a Decidir amb
3.000 associacions) i una lletra constitucional rovellada que ho impedeix. Entre
la visió europea del conflicte -una Merkel antiseparatista i el Grup Liberal
pro consulta- i el regne d’Espanya fruit
d’una transició mal engendrada. Entre la majoria parlamentària solitària i una
oposició contra el continuisme legislatiu regressiu. En definitiva, entre la
força jurídica modificable i una voluntat política petrificada. Tenim un país
encallat, un president de govern enrocat i ensordit per la cridòria popular demanant
la reforma constitucional i autonòmica integral. Té un problema espanyol global
crític, no català avui i basc demà. El seu atrinxerament en la majoria absoluta
–temporal- agreuja la discòrdia. Quina sortida neutral li quedaria? Desfer les
Corts i convocar eleccions generals abans d’acabar el 2014. Seria el bloqueig radical
a la consulta catalana amb una possible rèplica: eleccions plebiscitàries a
Catalunya. El tempus crida un govern
nou per a una Espanya nova. Rajoy tindrà la gosadia de temptar el destí del seu
partit i deixar la Moncloa ara que presumeix de salvador econòmic? Quin futur
electoral li espera al costat de Podemos i un PSOE amb directiva
renovada? Què recolliria a Catalunya en plena efervescència i un 11-S? Podria
anar del foc a les brases, vaticinen els oracles. La desactivació del setge
només passa per la reforma de la Constitució i l’autorització del referèndum
català amb una alternativa seriosa a la independència. De seguir atrinxerats
pagarem car el pòdium del seu poder a costa de més empobriment econòmic i democràtic.
L’ull de l’huracà polític espanyol no és la fugida dels catalans sinó la
ineficàcia d’una estructura territorial estatal injusta. Ben cert que Espanya
sense Catalunya desencadenaria una crisi sistèmica de magnituds imprevisibles.
La confessió de Montoro és significativa: ”un possible acord fiscal amb
Catalunya reduiria els recursos disponibles per al Govern central”. El
llistó d’ingressos nacionals cauria en picat. Per això rebutja tot moviment
fiscal i “reinventar l’Estat”. Proposa viure com a parella de
conveniència sempre més. Amor a garrotades pels segles dels segles. Els barons
populars i socialistes mai accediran a privilegis regionals per més històrics
que siguin. Si poguessin escombrarien el concert basc per insolidari, fins i
tot. L’únic manifest vàlid i
legal brolla de les veus i el vot popular. Vet aquí l’interès governamental pel
pacte del silenci i del no sistemàtic, com les balances fiscals mateixes.
L’última paraula no la tenen els senyors Rajoy o Mas, sinó tots els catalans.
Seria de competència espanyola si la reforma afectés al conjunt estatal per
debatre un plantejament sòlid, com un mapa federal desconegut o un autonomisme
més reduït i efectiu, sense dependències substancials de solidaritat. El camí
secessionista és la sortida forçosa a la negativa d’aquestes dues alternatives.
Un repartiment just
de la riquesa del país obligarà crear nous hàbits laborals a molts espanyols.
Res de més cafè sota la tapadora de la unitat i la germanor inexistents. Sense
la cultura del referèndum habitual és viure fora del context europeu, és un
règim desacreditat i maquillat de democràcia. Si el president Rajoy impedeix
l’autodeterminació catalana el 9N posarà el país en un estat perillós d’ebullició
que només pot descomprimir-se amb la racionalització fiscal, la llibertat patriòtica
i lingüística o la independència.
Ramon Mas Sanglas-
Sta. Eugènia de Berga, 21/702014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada