Màgia d’equilibris polítics i jurídics

Els semàfors polítics espanyols són monocolors  perquè la seva democràcia no recocneix els colors de la pluralitat del país.

Hi haurà llei catalana no referendària de consultes, es farà la convocatòria del 9N, l’executiu espanyol la suspendrà i el Tribunal Constitucional la paralitzarà cautelarment. Quatre futuribles amb garanties de ser quatre realitats irreconciliables. Quedarà una escapatòria o viarany pels catalans que vulguin dipositar legalment el vot consultiu? La suspensió cautelar no és sinònim de negació per manca de sentència resolutiva. Aquest matís servirà d’escletxa al ciutadà o de batalla política? El govern espanyol sap que el resultat no serà vinculant, per tant, cap referèndum. Serà una enquesta per iniciar tràmits posteriors de negociació bilateral, si la majoria així ho manifestés. Per què, doncs, el TC hauria d’impugnar la llei catalana? Per imperatiu polític del PP. Si la pedra angular és la pregunta i la paraula demoníaca “independència”, un atemptat contra la sobirania única d’Espanya,  canvieu-la. Teniu el consentiment del president Mas. Fins i tot la data. No morirà el catalanisme secular per això. Es reforçarà en un futur programa electoral unitari o no, de caire plebiscitari i vinculant que la mateixa majoria del 9N seguirà recolzant amb dos avantatge: Espanya no podrà querellar-se més contra Catalunya i estarà obligada negociar el procés secessionista. “Qui tot ho vol tot ho perd”, diu el proverbi. De no aturar o canviar els esdeveniments tenim un dilema a curt termini: consulta 9N amb segell d’il·legalitat espanyolista o eleccions plebiscitàries no llunyanes. No es viu de desitjos, sinó de fets consumats.

El vesper de tot plegat és més profund que l’escenari de la consulta. L’immobilisme del PP no admet confrontacions amb ningú. Ni una Espanya federal, ni canvis constitucionals, ni reestructuració autonòmica injusta i esberlada. L’obsessió totalitarista els ha dut a un frontisme desesperat contra el sobiranisme català pacífic. De Cospedal s’ha quedat sola –llevat la insignificant UPyD- en el seu intent polític unionista a Catalunya. Els tres invitats a taula (PSC,UD i Cs) li han girat l’esquena amb un rotund “no, gràcies”.  També és de ments malaltisses voler perpetuar el centralisme en les alcaldies del país fent una llei electoral a mida per enfortir la pròpia muralla. Fa dos anys que la catalanitat democràtica espera alguna finestra oberta de Madrid. Les 23 propostes d’Artur Mas estan en els llimbs de l’oblit. Si la mare dels ous, és la “pela”, per a catalans i castellans, comencem per consultar i aplicar la voluntat popular sobre els propis impostos i tributs en el marc de la Hisenda autonòmica de l’art. 204 de l’Estatut. Neguem-nos ser administrats de forma humiliant, amb pacte o sense. No seria cap violació constitucional. Primer els de casa per recobrar les retallades. Després, recuperar deutes pendents i revisar quotes de solidaritat segons les balances fiscals oficials. Vet aquí l’essència del reajustament econòmic i fiscal abans que la independència unilateral atrapada en una constitució anquilosada, però, vigent. La seriositat dels catalans no pot caure en la il·legalitat a la vista del món ni continuar en la servitud colonialista, fins el punt de “castellanitzar els nens catalans” (Wert). Cal rectificar a temps per tal de no ensarronar el poble. El mal exemple i l’efecte Pujol serà una purga positiva si serveix per netejar la casta política dels ulls grossos amb els diners dels altres. És bo tirar del fil i aixecar totes les catifes corruptes d’Espanya. Hi haurà prou coratge?

Polítics catalans, no feu del vostre problema intern un conflicte popular. De fracassar el 9N, per fer una convocatòria inadequada o els resultats foren negatius per la baixa participació o insuficiència del “sí-sí”, no culpabilitzeu la societat. La vostra ruptura per por, egoisme i falta de pluralisme consensuat seria la primera causa del cataclisme sobiranista. Filar prim en la legislació catalana és evitar tot carreró tancat sense claudicar cap dret estatutari. Busqueu toleràncies transitòries, si cal,  però units. Les majories absolutes adverses no són eternes. El temps i l’astúcia política troben dreceres per derrotar l’adversari, més que amb un intransigent “ara o mai”.

Ramon Mas Sanglas, Sta. Eugènia de Berga, 6/9/2014