El compte enrere amb un referèndum escocès, la llei catalana del Parlament i la resposta adversa de Madrid serà el frenesí dels partits polítics catalans. Tota una cursa cap al 9N junts o dividits?
“El cas dels Catalans” del 1714 no va acabar amb la derrota de Barcelona i
la mort d’un terç dels defensors en un setge de 13 mesos. Un conflicte de tres-cents
anys no resolt s’ha convertit en “el caso
de los Castellanos”. La història mai es dóna per vençuda i reclama justícia, tard o
d’hora. Fa dos anys Catalunya va decidir reclamar alguns drets legítims. El cop
de porta oficial de la Moncloa va ser la resposta. Tres anys de resistència amb
retallades, contra la identitat i la llengua, el menyspreu a un Estatut aprovat
per les Corts Espanyoles van obligar obrir el camí de l’autodeterminació –sense
retorn- amb una consulta democràtica no vinculant. Amb l’expressió massiva de
tres 11-S, menystinguts a Madrid, ha quedat sentenciada la voluntat dels catalans
de concórrer les urnes el 9-N. Ara la decisió està en mans dels polítics
catalans per afrontar la radicalitat contraposada del govern central i el TC
com l’abolició autonòmica i la potestat d’empresonar el president. Els signants
del dret a decidir mantindran la dignitat i resistència com feren els
comandants i governants catalans el 1714 amb tenacitat? El poble no vol un
simulacre de consulta, de voluntaris. Exigeix la llibertat garantida per a
tothom en totes les ciutats, barris i poblacions. Si el 9-N queda vetat, obligueu
Madrid entrar en batalla electoral convocant eleccions plebiscitàries abans de
finar el 2014, si el calendari ho permet. Que surtin de les trinxeres
constitucionals per defensar el “no” contra un estat català unit o de
concentració. Si no han volgut evitar
els extremismes amb pactes, reformes i diàleg, que responguin de la trencadissa
provocada per l’immobilisme democràtic. El poble ha mostrat les seves
credencials de fermesa repetidament. Falta la signatura dels 104 diputats en un
programa electoral únic, sense fissures partidistes. Hi hauran “botiflers”, desertors de la causa
massiva popular? Ni el fangar dels Pujol, ni la pressió del PP per embrutar el
procés sobiranista aconseguiran “ensorrar
Catalunya per salvar Espanya” (cap del Gabinet de Rajoy a Victoria Álvarez,
ex novia de Pujol). Trista mentalitat de croada malaltissa per guanyar les
urnes catalanes amb el PPC, Cs i alguns dissidents més, enfront del bloc parlamentari
restant, sense esquerdes i al costat del poble. Dies comptats per decidir l’estratègia final del
combat amb seny i unitat inalterable. El timó de l’encert o del fracàs històric
està en mans dels polítics de Catalunya.
Saben que un doble “sí” majoritari dels catalans faria
canviar l’estatus econòmic i territorial del país. Tota una “crisi greu d’Estat” (Pedro Sánchez) per l’oïda
sorda del PP al clam popular. Exercir la democràcia autonòmica legislada no és
“triar entre ser català sols o espanyol i
català, entre papà i mamà”, senyora Chacón. Aquests dilemes sentimentals no
commouen i no tenen res a veure amb les injustícies econòmiques seculars entre
dos territoris que el PP-PSOE no volen solucionar o amb somnis federals
inexistents. Monago es nega reformar la
Constitució “para dar más perras” als
organitzadors de lletres als carrers. Extremadura, primera receptora, vol ser intocable també. Vet aquí
el “cas castellà” que no saben com
agafar per tal de continuar fidels a una transició mal gestada, asfixiant i
regressiva. Prou de refugis legislatius anacrònics. Sortiu a donar la cara en
les urnes electorals, sense més dilació ni consultes intermèdies. No és cap
fracàs el canvi de data en benefici d’uns comicis oficials i vinculants. De
quin color seran els bitllets del bilió de dèficit sense Catalunya? El xoc de
trens pronosticat i evitable fa dos anys posarà fi el seu trajecte, amb
conseqüències diferents respectivament. El món donarà fe de com la tossudesa
política rígida és el revers de la democràcia pactada i transigent. Que les
lleis es fan per servir l’home –no al revés- i s’adapten a cada temps i circumstància amb
llibertat.
Ramon Mas Sanglas –
Sta. Eugènia de Berga, 15/9/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada