Dictadura democràtica del PP

A bots i a empentes arribarà el 9N. Esperem que les urnes no siguin víctimes d'un rebrot dictatorial d'altres èpoques. La desesperació de Madrid toca els límites del frenesí. A falta de diàleg, til·la.

Una paradoxa feta realitat amb el govern espanyol actual. Revestir d’aparences democràtiques un sistema impositiu de governabilitat gràcies la majoria absoluta és un retorn dictatorial. En època franquista no teníem alternatives i els fets responien a la ideologia del règim establert sense enganys. El poble no comptava, lògicament; però ara, tampoc, en una pseudodemocràcia partidista i tribunals fets a mida. Les institucions inquisitorials no donaven comptes a ningú. Ara ofeguen qui aixeca cap o treu pit en nom d’una legislació petrificada. La transició exhaurida esdevé més regressiva que mai. Per tot això, l’assetjament judicial, financer i cultural estimula més la celebració d’un 9N amb eufòria i participació. Les urnes són l’antídot democràtic de la sordesa política.

L’endemà de la consulta –amb el doble Sí guanyador-  revifaran dues incògnites: les eleccions anticipades i el procés negociador posterior. El parèntesi de la unitat pro sobiranisme s’obrirà novament, ¿per donar pas a les batalletes partidistes o signar un programa comú? S’engegarà en orris la feina feta? El bloc nacionalista s’enfortirà al costat del poble i sabrà capejar un adversari sense pietat? Les urnes electorals sentenciaran definitivament la independència o el continuisme de l’adreçador d’Espanya. La resistència numantina del govern espanyol a no deixar decidir sucumbirà amb l’obligació de  concórrer als comicis i evitar la secessió. Massa tard. El 49,6% de catalans ja han triat. No s’apagarà el caliu que ha alimentat durant dos anys una oposició frenètica al diàleg i al pactisme. Les eleccions catalanes seran la prova de foc dels conservadors unionistes i dels socialistes. Embolcallats amb la bandera de la sagrada unitat faran els impossibles per evitar la segregació. Uns, amb la promesa moderada d’estats federals galàctics intentaran parar la batzegada infructuosament. Altres, esgrimiran les armes de la catàstrofe econòmica per a catalans i espanyols per recuperar ex votants perduts al llarg de dos anys per les prèdiques del “no” intransigent. En el marc tripartit del PP, Podemos i PSOE, ¿quin còctel en sortirà per ocupar la Moncloa? Cap de les tres formacions està disposada perdre la locomotora del seu tren. Nova Constitució, refeta autonòmica, pactisme econòmic? La paciència dels catalans és limitada. Si el procés sobiranista no té marxa enrere, més improbable serà la renúncia dels drets sortits d’uns comicis legals. La batalla final del consens pot ser acarnissada, llarga i vergonyosa als ulls del món quan es podria haver evitat amb voluntat política d’entesa.

Sense preses ni pauses. Amb rigor i intel·ligència. Negociar no equival marcar territori de guanyadors i vençuts. Quan els fills marxen de casa i formen noves llars no deixen de banda els pares, normalment. Prosperen tots amb l’ajut recíproc. Les separacions per majoria d’edat no són negatives. Estimulen el creixement amb llibertat. A la història contemporània espanyola li espera uns capítols difícils d’escriure, i a les generacions joves els recaurà la responsabilitat de conservar una Catalunya lluitadora per abastar la maduresa del nou Estat. Tres-cents anys d’espera d’un poble és un periple que ben mereix recuperar la cultura, la llengua i el poder adquisitiu sense més dependència centralista. Sembla un relat d’insomni. Gens ni mica, si som conscients del món europeu democràtic al que pertanyem. Només cal sortir de la bombolla d’una dictadura estovada del segle passat que pretén fer-nos conformistes a costa d’una llibertat condicionada. El 9N serà la porta petita dels raonaments i desitjos dels catalans que ens deixa triar el futur que volem. Fem-nos dignes d’allò que esperen els nostres fills i néts votant responsablement per construir el seu país.

Ramon Mas Sanglas –Sta. Eugènia de Berga,  1/11/2014