Catalunya, el capital d’Espanya

La Moncloa del PSOE, de Pedro Sánchez, està en mans del referèndum de Catalunya. També les segones eleccions. En defintiva, la democràcia del poble català s'imposa o el procés s'encalla més.

La fortalesa d’un capital nacional rau en l’economia real autòctona, creixent i sostinguda d’un territori, no en l’eventualitat històrica d’un poder fortuït i sobrevingut. Catalunya sempre ha aportat més del 20% al PIB de la riquesa d’Espanya. Imaginem-nos la pèrdua aquest percentatge econòmic. Un drama nacional? Què fan, positivament, els detractors del sobiranisme català per evitar aquest desastre previsible? Al 1978 els polítics de la transició –sota l’amenaça etarra- van perdre el domini tributari sobre el País Basc i Navarra. Ara el PP i el PSOE, intenten evitar l’estupidesa de deixar anar una Catalunya tan estimada impedint un referèndum vinculant i legal (art. 92). El bipartidisme hispànic aquí hi està d’acord, contra la secessió. Uns al·legant la sagrada unitat constitucional  i els altres apel·lant un reformisme federal tan quimèric com impossible. Què volen federar? Si el qui i el què per formar govern el dia 5 de març no troba la porta de sortida, les segones eleccions tindran un objectiu espanyol comú i prioritari: NO a la independència catalana. L’assaig fallit del 20-D esdevindrà una cuirassa –incultura del diàleg- contra tot intent segregacionista. El talant emergent i demoníac de Podemos serà engolit per un PP-PSOE i C’s. La cultura europea del referèndum no traspassarà els Pirineus. No és qüestió de lideratges (Rajoy-Sánchez o succedanis) ni d’amor patriòtic o millor junts que separats, sinó de supervivència econòmica.

La regeneració podemita vol connectar amb l’Europa democràtica de les consultes a la britànica i canadenca  amb el risc de perdre el NO a la separació catalana que també fustiga. Sense comodins ni subterfugis vol donar la cara davant les urnes. Els 23 punts que Artur Mas va presentar tres anys enrere a Rajoy, no són negociables per res. Són recordatoris legals d’incompliments, no ofertes de tercera via a canvi d’oblidar o condonar el procés. Aquest tren de Rajoy va passar i no tornarà. El tren de Sánchez  està esperant a l’estació. Si no hi puja també marxarà per sempre. No jugueu més a la travessa dels vetos mutus. Les poltrones polítiques no estan en joc a costa de les urnes. Per a Podemos la consulta és imprescindible i Podemos  ho és perquè governi el PSOE amb permís o l’abstenció d’ERC i DiL. La quadratura del cercle és impossible en matemàtiques, no en política quan s’hi juga la força del ser o no ser. En política no diguis mai “d’aquesta aigua no en beuré”. On està ara el dret a decidir d’un PSC desaparegut? Si Sánchez no entra a la Moncloa no serà per desídia dels independentistes, sinó per covardia dels barons socialistes a pujar al ring de la democràcia. Uns nous comicis no enterraran aquest deute amb el poble català. El conflicte de la confrontació no morirà a cops de tribunals. Un Estatut aprovat i trinxat, tres anys de brama popular i un Parlament sobirà emanat del 27-S han escrit una història irreversible. La plurinacionalitat espanyola no té marxa enrere. Una catarsi política és l´única sortida a la repressió secular. L’eix de gravetat i de flotació econòmica d’Espanya no passa per Madrid sense Catalunya. La capitalitat no és per mèrits propis, sinó per conveniència radial d’equidistàncies i per decrets reials. La Catalunya sotmesa de sempre i negada a ser escoltada ha dit prou al colonialisme tributari abusiu. Si sembla una afirmació gratuïta, falsa o insultant, només cal preguntar-ho als mateixos contribuents i que decideixin lliurament el seu futur, aviat i sense embuts. Si no ho permeten els governants orgullosos d’un país suposadament democràtic i madur, de què estan recelosos? Errar és humà i de savis el corregir a temps. És l´hora exacta per fer-ho, pactar i consultar.

Ramon Mas Sanglas – Sta.Eugènia de Berga, 16/2/2016