El govern d’Espanya passarà pel referèndum de Catalunya

Pedro Sánchez o Mariano Rajoy, més del mateix per a Catalunya. Mentre siguin els partits i no el poble qui decideixi la democràcia real serà un desig i el canvi que prometen un engany.

El nucli de la crisi política d’Espanya tan punyent com l'atur és Catalunya. Pedro Sánchez promet parlar amb els independentistes i declinarà els seus escons per formar govern. Dels impostos dels catalans també en prescindirà? La geometria variable més tàctica per governar no li permet anar de sobrat per tocar la Moncloa i evitar segones eleccions. Tastarà la medicina de Rajoy receptada als sobiranistes tres anys, el NO a tota proposta.  Catalunya no li exigeix impossibles, només acceptar una democràcia imbatible, reconèixer un referèndum vinculant. La seva alternativa federal, un Estat d'estats o la plurinacionalitat real requereix un nou redactat de l'art. 2 sobre el sobiranisme exclusiu, no un envernissament constitucional. Posar les urnes  no és sinònim d’independència, sinó de pactisme. No s’atreveixen guanyar una campanya contra la secessió, ¿per què temen la derrota i es neguen acatar la negociació bilateral? Els gens colonials espanyols fins ara s’han defensat amb l’artilleria de la negativa, l’amenaça i els jutjats, no el diàleg. En què es diferencien el PP, C's i PSOE? Si Pedro Sánchez promet canvi i progrés, quan i com el veurem? Tan sols Podemos té la valentia d’acceptar un compromís referendari, tot i defensar la unitat nacional, no descarten una alternativa a l’estil britànic i escocès. Curiosa incògnita: si fos Andalusia la demandant secessionista- per exemple-, trobarien alguna resistència espanyola? Més probablement l’agraïment. Solament Catalunya i el País Basc són vetats a tot intent de fugida per l'amor de la gran pàtria. “El podoreso caballero don dinero”, no es pot disfressar de sagrada Constitució intocable ni de “mejor unidos que separados”. Primer, aquesta Carta Magna va canviar en quinze dies quan va convenir als magnats del poder espanyol per imperatiu d’Europa. Segon, tots els menors de 59 anys no l’han votada i ja no és representativa i caducada. Tercer, quan un Parlament autonòmic rep democràticament l’encàrrec popular de fer un  Estat, la mínima resposta del rival seria el retrobament, no el silenci o l’atac. Quart, en democràcia europea i universal, les urnes són els instruments per dirimir les diferències polítiques, no els tribunals creats i subornats pel mateix govern. Cinquè, “...en una societat democràtica, a diferencia d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessària la legalitat” (Tribunal Internacional de Justícia, 22/7/2010).

El 20-D la societat espanyola va demanar canvi. La vella política –el bipartidisme rotatiu- no ha mort per anacrònic, sinó per antidemocràtic i corrupte a Espanya. Als EUA és ben viu fa dècades. La moda de la diversitat partidista no és més atractiva per la complexitat sinó per la suposada regeneració democràtica. El partit que no porta en la sang el dret a decidir té l’estigma dictatorial. L’independentisme no és un caprici de dos milions de catalans injectats d’un virus que exhibeixen com a malalts cada 11-S. Senyors unionistes intransigents, tant costa escoltar i preguntar-vos què demanen i per què? La vostra reacció instintiva d’il·legalitzar-ho tot us situa en un estadi democràtic  primitiu o nul. Ningú té ni és la llei. Ho som tots. Amb un simple “parlem-ne”, humanitzat i gestual, ni Catalunya estaria despullada de l’exercici dels seus drets retallats ni cap polític i jutge espanyol ficant el dit a l’ull dels catalans. Ras i clar, no existiria el vostre problema inventat per conveniència. L’únic desllorigador, agradi o no, tard o d’hora, passarà pel sedàs d’un referèndum estàndard vinculat a renunciar la independència o fer-la efectiva. L’estil català, poble acollidor per tradició, no va a garrotades ni unilateralment quan té un interlocutor. Caldrà temps i debats, ofertes o rebutjos sense escarafalls. Sense fissures internes, familiars, socials i empresarials, sota l’imperi de la raó, les urnes hi posaran el punt i final. Un nou Estat, per voluntat majoritària, no aixeca murs ni trenca cap mercat europeu. Seria l’exercici més  lloable de l’autosuficiència de dos pobles veïns en concòrdia si decideixen separar-se.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 3/2/2016