Entre dues aigües

Estem en la setmana parlamentària crucial. Tota l'artilleria de l'Estat està preparada contra Puigdemont. Estem en un país de la CE o en la selva africana? Quin valor té el vot del poble i la llibertat dels seus diputats electes?



La constitució de la Mesa parlamentària va exhibir pantalles i ritmes polítics diferents. El discurs més neutral de R.Torrent amb baixa dosis d’astúcia sobiranista no va entusiasmar en excés a un Puigdemont disposat a refer la trencadissa de l'1-O. Ernest Maragall el va convèncer més, llançat a una batalla regeneradora amb tots els soldats legítims absents. Tots dos van parlar de situacions anòmales i de futures normalitats desitjables: la catalana d’un procés viu, arriscada i de proximitat cupaire i la catalana més bilateral, recuperativa i de consensos. L’aiguabarreig de tres partits que comparteixen un republicanisme a velocitats desiguals provoca una plenamar moguda que contrasta frontalment amb el radicalisme de la intolerància espanyola. Els tribunals no combreguen amb les astúcies polítiques i el rupturisme del reglament parlamentari. La garjola, un 155 amenaçador i noves eleccions seran difícils d'esquivar si la Generalitat tira pel dret. El perill d'ensopegar justifica córrer més del compte per arribar abans o malament? La prudència aconsella saber delegar temporalment sacrificant l'amor propi. Els electors són savis i també comprensius. A Madrid bufen vents molt desfavorables. La vicepresidenta Soraya treu les urpes sense treva contra un Puigdemont telemàtic o absent. El portaveu De Vigo recorda pel broc gros al president de la Mesa que la seva antecessora va passar per la presó. Tots els investigats del procés són “zombis polítics”, postil·la R.Hernando del PP. La despietat dels “piolins”  va ser lloada com bona feina per Zoido sense la mínima autocrítica i el 155 l’eina de normalització política i econòmica de Catalunya. Uns vencedors en vots no paeixen que l’independentisme s'emporti la presidència de la Generalitat i la Mesa del Parlament (4 contra 3). Recelen de la renúncia sobiranista com si fos una condició ideològica imprescindible per governar. En definitiva, no es preveu cap pas negociador seriós per resoldre la situació dels ostatges i els 45 punts pendents i arxivats. La victòria de dos milions de votants no passarà per l'adreçador dels tribunals perquè no es fa política amb el codi penal. El revengisme de l'1-O s’ha de ventilar amb nous aires parlamentaris respectant les urnes i la llibertat de tots els diputats electes. Prou d’humiliacions autonòmiques, presons, inhabilitacions, escorcolls i investigats. En un país democràtic governa la veu del poble. Un concepte tan polivalent com elàstic. Parlem del poble espanyol o només del català? Tots dos alhora es mosseguen. Per què no un sobiranisme compartit amb singularitat constitucional? Mentre s'imposi la llei del més fort sabem qui té les de perdre, fins que l'arma determinant de l’emprenedoria catalana enderroqui l’uniformisme d’un Goliat unitarista amb peus de fang. Com diu Marc Àlvaro, s'imposa la violència legítima, sense més armes que la persistència pacífica. Dotze mil policies armats no van poder contra dos milions de catalans. Una despesa de 87 milions d’euros durant tres mesos -per treballar un sol dia- contra 2 milions d’euros d’un referèndum perseguit i exitós és vergonyant. Està disposada Espanya a ser botxí i víctima antidemocràtica d'una fallida econòmica catastrofista  de Catalunya que no saben com derrotar? La resposta i la solució passa inexorablement per la normalitat parlamentària, la tolerància d’una investidura legal, la restitució del catalanisme reivindicatiu just i el respecte de la voluntat majoritària del 21-D.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/1/2018