President de Catalunya a mida d´Espanya?

Posposició de la investidura del nou President de la Generalitat per seguretat del canditat. Caldrà valorar tal possibilitat davant de tanta resistència democràtica als resultats d'unes eleccions 21-D.

Des de quan Soraya de Santamaría, el TS i el TC han d’imposar als catalans el seu president? Prou de nyaps polítics i jurídics conxorxats amb amenaces familiars. Aquest fou el motiu central de la suspensió del ple d’investidura del 30 de gener per mantenir a Puigdemont com a únic candidat amb garanties. Serà possible negociar o caldrà un substitut per no ser insurrectes? Tres incògnites: quan, què fer i perill del bloqueig sobiranista.  L’actitud  del poder centralista és autoritarisme pur i dur.  Les urnes i els diputats electes no han de passar per l’adreçador del govern estatal i menys pel jutjat. La democràcia és universal i lliure, no exprés i a gust del partidisme i els tribunals. El PP ha declarat la guerra al catalanisme escalant jerarquies de poder fins la cúpula del Consell d’Estat i el TC obligant-lo a dirimir querelles personals i contra un poble. Si quedava algun dubte sobre la barreja de poders s’acaba d’esvair. Un laberint de demandes, conats interns i legalitats creuades en un reglament parlamentari estricte faran difícil el calendari d’una investidura normalitzada. Les mesures cautelars del TC han acorralat la investidura del candidat: negació telemàtica i delegada, submissió presencial o renúncia del 21-D i eleccions. Una trampa per a noves detencions dels diputats investigats i un frau electoral. Un sabotatge que incrementa allò que volien evitar: la renaixença del procés que el tripartit unionista creu mort i substituït pel 155. Espanya serà víctima del “dany col·lateral irreparable” de la triple  aportació de Catalunya: 19% del PIB nacional, 25% d’exportacions i el 8% de solidaritat. Qui tot ho vol per llei tot ho perd perquè les raons mai són  absolutes. L’1-O va aixecar més murs amb el 155 que ens té atrapats. Ben cert. Sense política intel·ligent, renúncies transitòries i sentit d’Estat el xoc dels dos blocs farà inviable la governabilitat restauradora malgrat una majoria suficient. La política no pot romandre contra les cordes dels tribunals. Si votar era la solució de Moncloa, per què persisteix el conflicte? Un error de principis. La solució és tractar Catalunya com es mereix amb propostes estatals de singularitat compartida, com la  hisenda pròpia. La Mesa del Parlament respon a la voluntat dels resultats, la inviolabilitat democràtica. Si el presidenciable votat té deutes pendents amb la justícia que sigui requerit a posteriori sense barrejar tempos i fets. No l’exclou dels seus drets. No va ser rebutjat mai durant la campanya com a cap de llista. Puigdemont és el terror polític non grat del govern espanyol perquè no compleix els requisits ideològics de la dreta mentre no s’agenolli davant la Constitució. El malson electoral dels unionistes fracassats fa impensable l’entronització del mateix president que va proclamar veladament la república catalana incompatible amb un 155, sempre amenaçador. L’autonomia intervinguda i desarticulada  pateix un risc d’inestabilitat que anirà a més sense un executiu català fort. És hora de garantir el candidat –sigui el que sigui- i el sistema parlamentari. Madrid vol un president autonòmic a la seva mida i de confecció espanyola seguint el patronatge estàndard. Espanya vol enterrar tota aspiració republicana, el tuf independentista i recollir els fruits de “a por ellos” per compensar, mínimament, els dos fracassos històrics, estrepitosos i punyents de l’1-O i 21-D. Però, els drets humans d’un poble no tenen preu.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 31/1/2018