Panys tancats i sense clau

A la simplicitat de les urnes s'hi ha afegit la complexitat partidista per impedir una inauguració parlamentària normalitzada. És el teló que amaga un escenari històric enrarit fa anys. Sense portes obertes no es renova l'aire contaminat.

Tenim empantanegada l'àgora catalana del diàleg polític, el Parlament, i per extensió tota projecció autonomista i de progrés amb derivades estatals. El 21D, carrers i places de Catalunya esdevingueren un fòrum en forma de vot de manera excepcional i anormal, però, vinculant i democràtica. Per què tantes traves legalistes i de partit per aplicar uns resultats que el poble, amo i senyor de la democràcia, ha imposat per majoria? Sense el respecte mutu als electes i electors el 155 és una burla de les urnes i de l’estat de dret autonòmic segrestat. Sense llibertat d’expressió, d’acció i amb ostatges continuarà la anormalitat  en tres fronts: el polític, judicial i econòmic. Els dos primers han tancat hermèticament la unilateralitat d’una DUI estèril. El preu de la desobediència és la presó i l’acatament constitucional amb cos i ànima, única clau de sortida encara insuficient. ¿Cal renegar del propi pensament, com Galileu de la creença popular profana de que el sol girava al voltant de la terra creient el contrari, per lliurar-se de la cadena perpètua a canvi d’un arrest domiciliari? La política espanyola està en mans de la justícia per voluntat del govern  que s’ha desinhibit de les seves obligacions legislatives compartides. Els governants no governen,  sobreviuen com a partit. Són simples administradors econòmics. Els tribunals decideixen per ells quan apareix un litigi sociopolític eludint responsabilitats per no embrutar la imatge impol·luta d’un diàleg inexistent. El país està instal·lat en un bucle rutinari de 40 anys de transició, lligat de peus i mans sota el poder dels fiscals i  jutges gràcies les reformes exprés, marca PP. Per això, la qüestió catalana no té escapatòria sota l'asfixia del TC i ara del 155  amb presos polítics, insubmisos i rebels constitucionals segons Moncloa. Un contrasentit poder opinar en veu baixa i no exercir. Si l’estament polític no obre portes a la pluralitat territorial per contrastar idees, com arribaran els fets enforrellats amb panys tancats i sense clau? Si tota desavinença  parlamentària va al TC on està l’essència autonòmica de les majories legals? Els tres redactors constitucionalistes que queden volen salvar la Carta Magna del 1978 pensant en les singularitats catalanes amb una reforma sui generis. Una trampa més al solitari. Encabir Catalunya -lligar més-  en una arquitectura vella sense tocar parets mestres postfranquistes, xoca frontalment amb el  republicanisme.  Serà una batalla més perduda per al sobiranisme. Al nou Parlament, al poble català viu i parlant li quedarà només el camp econòmic com a mesura de pressió per fer-se sentir, primera potència productiva, exportadora i aportadora en PIB. Rajoy va tastar – a nivell nacional- les conseqüències d’una vaga general catalana, el 3-O.  Lamentable arribar fins aquí per incompetència política i no  contestar dues preguntes de parvulari:  Per què més de dos milions de catalans emprenyats volen marxar d'Espanya? Què ha fet l’executiu de Rajoy per dissuadir-los pacíficament sense presó i pallisses? La mà dura contra el diàleg tindrà repercussions als  tribunals europeus que imposaran algun dia la solució final: un referèndum  legal i vinculant. La bilateralitat  és cosa de dos, no d'un sol mereixedor i un sol culpable. Un país normal accepta les urnes sense impediments ni xantatges. El govern espanyol pensa arrasar Catalunya –la gallina dels ous d’or- en nom de la sagrada unitat? Reprimir la riquesa catalana és l'autodestrucció d'Espanya a més de l’empobriment autonòmic. Urgeix desbloquejar els tres panys de la separació de poders i buscar alternatives justes sense retractar-se per decret coercitiu de les pròpies conviccions lliures i legítimes.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/1/2018