La venjança de la presó

Després de 100 dies de presoners polítics la societat catalana està perdent la poca fe que li quedava en la justícia espanyola. Es pregunta a qui vol castigar el jutge sense cap judici. Dos milions no hi caben a la presó. Fins quan la justícia injusta?

El jutge Llarena no vol castigar solament al polític que creu rebel o tumultuós, sinó alliçonar la societat catalana amb un escarment públic i notori. Empresona uns líders perquè no ho pot fer amb dos milions de votants. La venjança sobre una col·lectivitat necessita ostatges i caps de turc. Si es fes justícia de veritat sobre uns polítics realment culpables, seria suficient la inhabilitació que truncaria la seva carrera. No cal la presó  preventiva sense cap judici. La parcialitat del jutge i la fiscalia es tradueix en una deshumanització dels drets personals sobre  innocents. Penalitza famílies senceres amb fills petits que pujaran orfes de pare. Quina culpa hi tenen les criatures? És qüestió de simple lògica justa, no de sentimentalismes misericordiosos. Així no es reparen els greuges ni s’atura un moviment social dividit. Amb més repressió la desobediència s’enforteix en contra de la reconciliació. S’ha d’arribar fins la il·legalització dels partits sobiranistes legítims? Si M. Rajoy i el seu govern anticatalanista pretén frenar el conflicte decapitant cabdills amb presó o depurant polítics republicans capdavanters amb la renúncia forçada, han equivocat el camí. La solució passa únicament per acceptar mutus errors greus del passat, esmenar-los i reparar bilateralment les destrosses fetes a Catalunya, bressol de l'economia espanyola, també perjudicada per les represàlies com els serveis institucionals catalans. L’engarjolament com a càstig polític és una venjança i font de més odis. Tampoc és el lloc sistemàtic i adient per als imputats de corrupció. La pitjor condemna del lladre i corrupte és restituir-ho tot amb multes exemplars, patrimoni propi, si cal, i començar de zero. Només té sentit l’empresonament per a delictes de sang, violadors i perills públics com els camells de drogues, mafiosos i terroristes. Això no ha de significar cadena perpètua quan la garjola compleix les funcions rehabilitadores que té encomanades. Els presos polítics catalans porten més de 100 dies a Estremera i Soto del  Real privats de llibertat i alguns dels seus drets reconeguts i no exercitats com a diputats electes del 21-D. Molts mitjans públics espanyols subvencionats, escrits i televisius, han tergiversat descaradament la realitat dels fets per tal d’empènyer la repressió que alimenta decisions judicials contradictòries. Valga d’exemple la traducció infame del comunicat de l’ANC: Emprendrem accions “valentes” per “violentes” (TVE/24H). Amb aquesta estratègia erràtica de combatre un sobiranisme unilateral, repetir eleccions a mida fins guanyar-les i el domini  d'un 155 de vaivé, hi haurà virulència durant anys. Si el partidisme tripartit de la immutabilitat constitucional pensa lluitar fins eradicar el dret de pensament ideològic dels republicans espanyols i catalans, Espanya ja pot donar per proclamada oficialment la primera dictadura  del segle 21 en tot el territori nacional. A la persecució  obsessiva i a l'aplicació d'una justícia tan desigual sempre queda  l'esperança de la justícia internacional d'Estrasburg malgrat el llarg temps en pronunciar-se.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 12/2/2018