Retorn al segle passat

La convulsió política del país fa dubtar del segle en que vivim. Actuacions politiques i judicials contra Catalunya semblen el retorn a èpoques dictatorials del segle passat. La paraula democràcia s'ha buidat de contingut significatiu.

No és un parlar figurat sinó vivencial i de conseqüències nefastes que aixeca murs i allunya enteses. Estem immersos en una espiral de regressió ideològica, econòmica i social. La sanitat catalana, líder en investigació nacional, lluita amb bona voluntat i menys recursos enmig d’un malestar dels professionals sanitaris. Centres d’assistència social, com els Casals d’avis, han de renunciar activitats gratuïtes o pagar-se-les amb pensions regressives. Esperem que l’escola es deslliuri de la involució que patiria amb la destrucció del sistema vehicular d’immersió lingüística de 40 anys d’èxit. Estem en el clímax d'una aversió catalana sobrevinguda a partir del 2010 i agreujada pel 155. Després de diversos intents frustrats de diàleg –concert econòmic i referèndum pactat- , el procés secessionista aixeca el cap com a alternativa al menyspreu polític contra Catalunya. Els tribunals assumeixen les execucions per ordre legislatiu –llei mordassa de repressió-, gràcies la majoria del PP. D’aquella pols, el fangar d’avui.  Però, siguem rigorosos amb la història. Cal retrocedir fins l’origen, el cap nuclear i l’espoleta  explosiva: la dilapidació i el cop d’Estat del govern central contra l’Estatut del 2006 -llei orgànica de les Corts espanyoles-, amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. Fou la bomba atòmica contra l’autonomia catalana que ha recordat cada 11-S. Segons la llei pendular potser ja tocava el bombardeig cíclic de Barcelona cada 50 anys (Baldomero Espartero - 1842), desig expressat per ínclits militars més recentment. Una bomba que ha expandit els efectes nocius malgrat l’esforç per aturar-los, fins la presó de polítics, suspensió del Parlament i la supeditació autonòmica al virregnat dels Ministerios monolingües entre reixes i estenalles del 155. Una macro reixa per on  traspua tota mena d’agressions presumptament legals contra la llengua preferent de l’escola, contra la llibertat d’expressió amb víctimes com els bufons, rapers, dibuixants, tuïters, expositors, cantants, escriptors, el color groc. Estenalles que emmordassen les institucions autonòmiques bàsiques (Oficines estrangeres, Infocat, DOG, subvencions), empresonen sense judici, obliguen l’exili per ser lliures, imposen vetos a diputats electes del 21-D, censuren TV3, condecoren policies salvatges. Per més inri prometen les mil i una inversions a Catalunya (AVEs a l’aeroport del Prat i Girona, soterrament de vies a l’Hospitalet i acabar el pla de La Sagrera) gràcies les bondats del 155. L’experiència de la línia R3 (Barcelona-Puigcerdà) de 40 anys d’engany no mereix cap credibilitat fins veure les obres inaugurades. Per què la mentida del polític és un recurs tan habitual? Per què confien en l’amnèsia del votant i com a mal menor. Respirarem una atmosfera contaminada –a més de la corrupció putrefacta- mentre el nou Parlament no camini sol i amb fermesa per refer les destrosses d’aquest bombardeig. L’estatus actual és un retorn autoritari al segle passat -amb 920 encausats- que pot perdurar llargs mesos de legislatura. Si el pitjor cec és qui no vol veure, serà imprescindible buscar  oculistes mundials per tractar la ceguesa política i judicial de l’Estat. Amnistia Internacional, la ONU i el Tribunal Europeu de Drets Humans ja han rebut  denúncies sobre les actuacions desproporcionades del govern central en matèria democràtica, policial i judicial. Els tempos poden ser llargs, però la justícia de veritat sempre triomfa.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 25/2/2018