De la grandesa a la feblesa

Portem anys buscant la porta de sortida a la mal anomenada qüestió catalana. Sense retrobar la porta d'entrada o causes del conflicte secular estarem atrapats en un laberint tancat. Cal recular i reconèixer errors per descabdellar tot l'embolic.

"Espanya no seria Espanya sense Catalunya” (F. González). No podem  capgirar els termes perquè aniria contra la història secular. Catalunya s’ha forjat sola. És difícil d’entendre el conflicte espanyol-català sense recórrer a les bondats i errors d’un passat llunyà que entronca amb un avui real i esfereïdor com un1-O. Qui busqui els orígens de la unitat hispànica fa 500 anys en la unió matrimonial de conveniència política dels Reis Catòlics per justificar la indissolubilitat territorial de l'Espanya actual, fa un salt mortal al buit i d'amnèsia crònica. Mentre Castella feia les seves amèriques per l'Atlàntic, els Països Catalans -no solament el Principat-  eren amos i senyors de totes les aigües mediterrànies. Les grandeses sobrades d'uns i d’altres no donaven  motiu a rivalitats internes fins que la  descolonització gradual dels països d'ultramar van posar en risc la riquesa de l'Espanya imperial acostumada a omplir les arques abundosament sense límits. Les aspiracions dels territoris catalans, més moderades, van perdre posicions de conquesta, però, saberen administrar els recursos propis i els adquirits. El desequilibri econòmic en el marc peninsular va fer-se aleshores més notori a principis del XVIII amb els primers conflictes interns. Els litigis successoris entre dinasties reials van provocar topades fins que Felip V -Catalunya no el va recolzar- va arrasar els drets catalans històrics (1714). D'ençà que plora la criatura. Un poble avesat a l’emprenedoria  va ressorgir amb una potència industrial creixent que no tenia la resta peninsular. Fou la marca pròpia  d’un segle llarg, causa d'una forta immigració interior, sempre ben acollida i integrada. Va ser el règim franquista que  desestabilitzà  novament el territori regional per un afany d’uniformisme unitarista amb repressions de tota mena. D'aquells principis reguladors militars va néixer la Constitució autonòmica que algunes regions  va resistir-se acceptar conscients dels recursos propis molt limitats. Obligades sota el paraigua de la solidaritat aliena que l'Estat central no volia cobrir, van néixer 17 autonomies –falses la majoria- en perjudici de les autosuficients. Només el País Basc i Navarra es lliuraren de la uniformitat fiscal  per la pressió etarra i el camuflatge dels furs històrics. Les dissensions van pujar de to els darrers 40 anys per raons econòmiques més que ideològiques. El “peix al cove” dels 23 anys de pujolisme van suavitzar discrepàncies notables fins que va saltar la impugnació contra l’Estatut del 2006 votat i publicat. Els mínims intents de millora autonòmica com un concert econòmic (2012), referèndum (2014) o lleis pròpies de finançament van saltar pels aires gràcies al TC. Així nasqué el procés fallit d'independència amb la paralització de la Generalitat i les víctimes empresonades. La dispersió i confrontació entre partits ha contribuït la mobilització ciutadana bidireccional. D’aquí l’esclat reivindicatiu dels drets perduts (5 Diades 11-S) contra els poders fàctics estatals i els tres estaments  conxorxats. No estaríem aquí sense un 1714, una Constitució mal engendrada i un Estatut orgànic avortat perquè mai s'hauria plantejat un procés separatista in extremis. Tot s'hi val contra Catalunya per tal de ser sotmesa? Si aquesta regió és vital per a la subsistència d’Espanya per què és maltractada?  Quin pare retindrà o castigarà els fills majors impedint el seu desenvolupament apel·lant la unitat familiar? Que marxin de la casa pairal no és cap desamor, sinó un signe de maduresa i motiu patern de sa orgull. La grandesa no és patrimoni del més fort. Una Catalunya afeblida i subjugada pel 155 no enfortirà una Espanya unida per l’autoritarisme. El fet de ser persones ens fa lliures per determinar pacíficament el modus vivendi de cada poble sense impediments judicials. La llei està feta per i per a l’home. Siguem també lliures per canviar-la quan una majoria nacional, autonòmica o municipal hi està d'acord sense perjudicar tercers.   

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 4/2/2018