Catalunya és diferent

La figura del dictador Franco torna estar de moda per enterrar la seva memòria definitivament. Catalunya ha estat vinculada al franquisme molt a desgrat. Per això som un país diferent i lluitador contra un passat que vol oblidar.

Sona a tòpic i fanfarronada autonòmica malgrat ser la pura realitat d’avui i del passat. Per què Catalunya és tan desitjada i odiada, alhora, per espanyols radicals i certs polítics unionistes que diuen estimar-la? Per dues  raons: per ser la Suïssa espanyola  –capdavantera històrica de la prosperitat nacional- que vol emancipar-se fa anys i per la resistència a ser dominada per l’imperialisme hispànic. La barreja d’admiració i menyspreu en una amalgama migratòria de catalans i espanyols fa de Catalunya un model   objecte de desig ocult i de necessitat vital per a l’economia de l’Estat. Aquesta acció i reacció -qüestió de vida o mort- és una herència secular forjada a sang i foc pel franquisme, relligada després a un continuisme per la monarquia constitucionalista. La reialesa non grata als Països Catalans no és d’ara, arran del discurs 3-O. Les arrels republicanes del catalanisme sempre l’ha rebutjada. Per què Franco va invertir tant a Catalunya? Va encimbellar una regió tradicionalment rebel –com el País Basc-, per la seva demarcació marítima o portuària i la proximitat fronterera a Europa? Sabia bé què es feia amb el sotmetiment a la causa feixista forçant l’acolliment de milers de desemparats espanyols en una regió devastada per tres anys de guerra civil. El dictador, però, era sabedor de la vocació laboral i emprenedora dels catalans, el seu braç dret per refer un sistema econòmic esbocinat. El feixisme més rancorós contra  uns republicans reivindicatius els recrimina el desagraïment envers el General que va mimar Catalunya amb més inversions que en d’altres territoris. De ser veritat, per què ho va fer? Va premiar Catalunya amb el càstig de ser la dida de molts espanyols desafortunats. Per què no va invertir en les vastes terres andaluses, castellanes i extremenyes condemnades a l’emigració? Els terratinents intocables vetllaven per la inviolabilitat de les seves finques incommensurables depurant un poble que emigrava al nord per no morir. La fidelitat aristocràtica del caciquisme andalús i castellà al règim dictatorial fou ben recompensada. La falta de població i la ruralitat excessiva no prometia cap rendibilitat comparada amb la indústria costanera de la construcció, del tèxtil i de la pell d’empreses catalanes. Un règim despòtic va domesticar l’adn  insurrecte de la regió a cops de prohibicions començant per la llengua pròpia. El franquisme va arrelar en alguns sectors burgesos addictes que no van fugir de la guerra, en l'alta aristocràcia vinculada a la capital de l'Estat i al poder eclesiàstic –Franco sota pal·li- receptor de privilegis i donatius. El cabdill autoritari va saber triar el motor econòmic d'Espanya, la Catalunya explotada durant quatre dècades i després 40 anys més amb el nou sistema espoliador falsament “autonòmic”. La riquesa productiva de Catalunya té segells franquistes -com la Seat- en benefici nacional com desenes de grans indústries. Va multiplicar el seu PIB i els llocs de treball en èpoques expansives. El capitalisme català va aixoplugar-se molts anys –peix al cove- sota una dreta camuflada fins l'esclat d’un tímid secessionisme de fa una dècada al veure´s burlat de tantes promeses incomplides contra un Estatut (2006) ridiculitzat. És així com a Catalunya l’han feta diferent des de fora pel cúmul d’injustícies històriques. És una absurditat  buscar ara la simetria fiscal i la igualtat inversora. No obstant i tot, continua essent un poble d’acollida i pacífic, però, reivindicatiu in crescendo, que no es mereix tenir presos polítics com a moneda venjant els seus drets exigits i negats.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/8/2018