Catalunya, ostatge territorial

El cercle judicial contra Catalunya s'està estrenyent  cada dia. La tolerància socialista al diàleg no obre cap porta al referèndum reclamat perquè la mentalitat uniformista i colonial espanyola està ancorada al passat.

Independència SÍ o NO és irrellevant en el fons com objectiu prioritari. El greuge més flagrant contra el ser humà i un poble és negar-los la llibertat a autodefinir el seu  estatus propi amb el sufragi universal del vot. Les aspiracions de millora i d'alliberament d'una regió no poden ser arravatades de soca-rel i condemnades com un delicte o bogeria  per imperatiu legal d'un supremacisme colonial del passat. A priori ignorem els resultats d'un esperançat referèndum pactat.  El tret pot sortir per la culata als indepes més optimistes, com als quebequesos i escocesos. El més  insensat  per a un govern del segle 21 és amagar-se o reprimir impedint les urnes sota una llei constitucional interpretable i canviant quan interessa. Una raó insostenible que el 80% de catalans i diputats autonòmics no s'empassen perquè ofèn el dret internacional dels pobles a decidir. Això ho sap el govern espanyol i la jerarquia judicial inseparables. Els dos estaments combaten  aquest dret amb el sarcasme del diàleg enganyós, la força irracional dels tribunals amb l'empresonament preventiu, la repressió de l’expressió lliure, la persecució policial brutal, l'activisme ultradretà i feixista de les clavegueres estatals, la falsedat documental, la imputació de líders i entitats sobiranistes per tal d'aniquilar el menor indici d'una consulta vinculant.  Uns resultats negatius a la causa secessionista serien acatats amb resignació sense dilació. Però, de ser favorables, com reaccionaria la suposada  democràcia maura espanyola als ulls d'Europa? Davant la incertesa  pren  la decisió salomònica més covarda: prohibir i sancionar el mínim moviment referendari per por al fracàs, a un Catèxit suposadament apocalíptic per al nacionalisme espanyol. Aquesta és la maduresa que la política  interterritorial del país  no suportaria. Aquí rau el moll de l'os, el terror a les urnes i a perdre la subsistència partidista i governamental. Espanya no podria continuar essent part de la UE sense assumir la veu oficial d'un poble d'anar-se'n. On està la tolerància plural i democràtica del país? Tancada la via del dret universal, quina alternativa ofereix Espanya per frenar o emmudir per sempre als legítims i convençuts separatistes? Les garrotades i la presó no els han doblegat. Pensa evadir o  eternitzar el conflicte retenint com a ostatges milions de ciutadans descontents pel tracte rebut  sense deixar-los comptar?  Una nació que porta tres segles de reivindicació no claudicarà per una minúcia. Ni segona transició, ni més farsa autonòmica. Cal la reestructuració integral d'una Espanya estructuralment acabada. Per això no hi  encaixa una  Catalunya cansada d'aguantar i  remolcar un  llast econòmic, ideològic i repressor des d’una transició mal enginyada. On està la plurinacionalitat real, la nació de nacions i els estats federals socialistes? Desperta Espanya, que Catalunya mai s'ha adormit i està on està malgrat la persecució lingüística, fiscal i cultural, històrica i viva.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 17/8/2018