Final de trajecte?

L'enginyeria de la política hispànica està potes enlaire. Tants caps, tants interessos de partit. La democràcia, el poder popular, està en crisi profunda per la falta de credibilitat que generen uns governs inestables.

Un gran error dels partits independentistes si els seus plantejaments apunten dianes diferents. Això sí que és crear un problema català quan  fins ara només ha estat espanyol. Objectiu final doble: deixar que Catalunya s’autodetermini i aparcar  l'autonomisme regressiu. Fem autocrítica  sense enganyar-nos. La cimera bilateral va ser una trobada de cortesia i de bondats verbals sense cap acord després de set anys de glaciació. Conseqüència: una CUP furibunda ha aixecat targetes vermelles a Torra i els CDRs han atrinxerat la seu dels partits amb insults i agressions: "desobeïu o dimitiu". Lliçons a un partit republicà històric? Ha estat el colofó de la trencadissa amb un JxCat impositiu des de Waterloo i una ERC ferida des de l'últim ple parlamentari deplorable. Un doble govern alhora és una utopia. Tarradellas va engegar la maquinària autonòmica al seu retorn sense cap dualitat presidencial. Ben cert que eren altres temps d'innovació constitucional ara caducats. L'agreujant comparatiu  entre presos polítics i exiliats, però lliures, crea fronteres diferencials per la injustícia entre companys del mateix rang. La República continuarà a les beceroles sense un projecte tangible comú mentre arriba un nou alè estatutari en comptagotes del govern central que incentiva la desunió independentista. Un subterfugi de Sánchez per esquivar un referèndum denegat mil vegades. És una ofensa després de l’1-O. “Normalitat” per a la Moncloa és canviar la virulència del govern Rajoy per la “paraula diàleg”, però, passant per l’adreçador de l’Estat. Per a la Generalitat, donar veu al poble amb un referèndum vinculant sense presos. Dues diferències i visions abismals. Davant d'una bifurcació de rutes Torra insinua eleccions anticipades. Una estratègia sobiranista desafortunada sense llista unitària ni primàries. Serien eleccions de confrontació partidista, no un plebiscit entre República consensuada i autonomia renovada que pretén l'unionisme espanyol. A l'octubre recordarem el malaurat ball de bastons sobrevingut de Madrid. Ara ens repartirem garrotades entre nosaltres? Seria la victòria més celebrada a Madrid fent-li la feina bruta i estalviar-se un segon 155 que s'ensuma de continuar la dèria separatista. El ciutadà  desconcertat  desconnectarà com a final de trajecte? Quin govern català és el bo, el de Torra o el futur paradís de Puigdemont? Com i per a quan el trànsit d'un a l'altre amb la seguretat de no caure en un buit estructural? La  màxima prioritat és alliberar presos, tirar pel dret o aparcar el procés temporalment? La conquesta del tot o res és un risc desconegut. On són els drets estatutaris legals perduts del 2006? Reconquerir-los i no pagar més que la resta de comunitats és una exigència de justícia fiscal legítima. Tots iguals  a l'hora de cobrar i de pagar. De no aconseguir-ho en un termini raonable la independència estaria més que justificada. Caixa o faixa. Aleshores la internalització del catalanisme republicà tindria el recolzament efectiu merescut per la insolvència i insolència de l'Estat espanyol. Està disposat a perdre la regió més preuada i competitiva, font del seu progrés? La unió o desunió política accelera o frena el procés que el poble beneirà o censurarà en funció dels fruits, no de les intencions i paraules sense acords. Les calendes de setembre i octubre seran decisives als tribunals i al carrer per definir futures vides truncades i el trajecte d’un poble.

 Ramon Mas Sanglas –Sta. Eugènia de Berga, 7/8/2018