Vaga de fam, campanades de límits

Qui posa en risc la vida per defensar els seus ideals? Són actituds d'extrema heroïcitat. Després d'un any de presó preventiva injusta la sordesa judicial per resoldre recursos d'empara ha superat tots els límits de la dignitat.

Marcar fronteres entre la vida i la mort pot ser una temptació indirecta de suïcidi  per  unes  conviccions ideològiques molt arrelades i legítimes. Denunciar la paralització de recursos d’empara en altes institucions, com el Tribunal Constitucional, suposa una excepcional valentia personal. Són campanades de planys estridents que anuncien la regressió democràtica d’un país, confirmada a les urnes amb la irrupció frenètica del nacionalisme ultradretà andalús (“a por ellos”). La lluita judicial d’un any de tràmits burocràtics estèrils ha remogut les consciències individuals dels empresonats, de les famílies i d’un poble imparable. La decisió terminal de no menjar està prou meditada, sens dubte, amb les possibles seqüeles físiques i mentals perdurables que poden derivar-se. No és un avís al món per cridar l’atenció com a víctimes o màrtirs d’una causa legal i universal. Casualment, l’esdeveniment coincideix amb la celebració nacional dels quaranta anys d’una Constitució polèmica per esgotada i anacrònica. Aquí rau la gènesi del conflicte espanyol-català des de 2010 (mort de l’Estatut) per haver estrangulat les vies de fluïdesa entre una Catalunya pròspera i l’Espanya unitarista intocable, herència d’una transició franquista que reneix. Les contínues sacsejades antidemocràtiques de vuit anys ens han dut al desgavell social, polític i judicial –incomprensible en radis europeus-, que poden acabar en tragèdia personal i revoltes mai vistes després d’un meticulós i exemplar pacifisme popular al carrer. Confondre justícia feta a mida per uns legisladors dictatorials per coartar drets democràtics és provocar enfrontament exprés. L’altaveu d’un poble que vol votar i decidir el seu futur (80%) no s’apaivaga ni s’enterra amb repressió i promeses de diàleg baladí que passen factura. Els presos polítics mantenen viva la flama a costa de les seves vides sense llibertat. La societat civil a través de vagues sectorials pel desmantellament i precarietat laboral de Catalunya causada per restriccions autonòmiques abusives de l’Estat la darrera dècada. Prometre un  nou Estatut a canvi de pressupostos no és manà celestial. La credibilitat no és gratuïta ni fiable quan mentir al Congrés és normal. Amb set de venjança contra el moviment independentista en augment (48,4%) els auguris de bonança no són alentidors. Parlem de bucles concèntrics que s’alimenten recíprocament per manca de regeneració democràtica i de trencar cercles emmurallats assumint els riscos d’un referèndum plural, únic desencadenant del desenllaç. Mereix ser celebrada una Constitució causa i focus de desequilibris territorials uniformistes quan el binomi monarquia-república està en la diana més controvertida? Mentre Catalunya sigui arma llancívola a nivell nacional els posicionaments seran més radicalitzats. D’aquí la gran lliçó al catalanisme: el sobiranisme no veurà mai la llum secessionista en futures eleccions autonòmiques mentre imperi la disgregació partidista interna. Prou de justificacions plurals recurrents. S’ha tocat sostre amb un triple bloqueig incendiari entre Generalitat, Tribunals i Moncloa, travat per uns assetjaments ferotges, on l’arbitratge judicial s’intueix molt complex i les sentències d’incerta imparcialitat. Són campanades que  repiquen en una llunyania cada dia més propera. Malauradament, algun dia arribaran  de Lledoners ressons de lamentacions irreparables? Haurem fet tard.

Ramob Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/12/2018