El diàleg de la diversitat bilateral

La qüestió espanyola-catalana ocupa el centre de l'actualitat nacional i alguns mitjans europeus. És motiu d'inquietud entre el sobiranisme i sobretot el major desassossec de tota l'oposició política nacional i autonòmica.

La trobada Sánchez-Torra, buida de fets, es resumeix en una aposta perquè les institucions segueixin parlant a través dels actors polítics i la ciutadania. Seran monòlegs mentre els eixos de debat siguin diferents. Si els actors no s'han posat d'acord en vuit anys de teatralitat demagògica només queda  el veredicte del poble: les urnes, màxim exponent de l' equanimitat legítima, jurídica i democràtica. Per què tanta al·lèrgia a comptar-nos tots? Ho demana el 80% de catalans, no solament els sobiranistes. La normalitat de la via bilateral referendària és la que tem i reprimeix un Estat centralitzador, unilateral i uniformista  contra la pluralitat constitucional escrita. Vuit anys silenciant temes importants de desacord són ganes de no voler-lo solucionar. Tancant els ulls i l’oïda no es resolt cap problema. En política la sensatesa humana s’esfuma quan s'imposa la irracionalitat dels interessos partidistes ignorant el clam popular expressat cada any. La confrontació amb Catalunya dóna vots com el terrorisme etarra va alimentar el PP llarg temps. Ara el soroll del diàleg sense resultats manté l'equilibrisme del govern socialista. Per què  no confessen obertament que Espanya sense Catalunya seria diferent per manca de recursos del territori més productiu? Per què el corporativisme polític unionista es rifa, maltracta  i juga amb els catalans al Congrés i en les arengues electorals? Falta la voluntat del regne d'Espanya instal·lat en el colonialisme patriòtic anacrònic com la monarquia no votada. Dit d'altra manera, per què el dret universal d'autodeterminació dels pobles no pot exercir-se aquí com en la resta del món civilitzat mitjançant un referèndum? La negativa és òbvia. La democràcia coixeja sotmesa al franquisme subjacent, embolcallat de transició fictícia. S'imposa el règim totalitari partidista nacional amb lleis a mida i restriccions de llibertat. No existeix cap prohibició constitucional escrita per consultar la ciutadania. Només cal un vist i plau polític. És el terror a perdre la consulta -més probable a més repressió- que els retrau, quan amb una oferta convincent s’aplanaria el camí de l'entesa i potser la derrota d’un secessionisme desunit.  Fins quan el diàleg real arraconarà la diversitat permissiva i legal? El xoc de trens era tan evitable i fàcil com un pacte fiscal amistós (Artur Mas, 2012). La bola s'ha fet imparable. La negligència política del PP que va traspassar als tribunals la seva incapacitat i covardia va malmetre les vies  negociadores. La justícia desacreditada no sap com deslliurar-se d'un cadàver polític aliè a la seva competència retorçant arguments fantasiosos contra uns presos polítics innocents. Com podran jutjar i condemnar als representants d’un poder polític que emana del poble? Només un cataclisme del sobiranisme donaria la raó als jutges. Els tribunals no podran substituir les urnes. Les batalles no es donen per acabades fins la victòria o la derrota que imposen les majories, no les sentències judicials estatals sempre recurribles a Estrasburg en últim terme. La reconquesta de l’extrema dreta piròmana iniciada a Andalusia és la prova irrefutable que el diàleg polític a Espanya és pura xerrameca vestida de simbolismes com el rebateig de l'aeroport del Prat o l’il·lusionisme d’un nou Estatut fet a Madrid. Mentre el clam d’un segon 155 sense límits i l’ansietat d’eleccions generals siguin els altaveus de l’oposició espanyola rebotada, la bilateralitat dels governs espanyol-català i la diversitat plurinacional continuaran en la galàxia dels somnis.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 24/12/2018