El 21-D promet ser un dia memorable per a Catalunya. Podria ser molt positiu
per desencallar relacions tenses en un Consell de ministres a Barcelona. Haurem de lamentar el contrari i pitjors conseqüències?
L'1-O
un poble lluitador va viure la seva plenitud i el 21-D la revalidació
independentista al Parlament. Tota una revolució catalana pacífica contra la violència
sobrevinguda. Rememorem un any de
sobiranisme parlamentari emanat de les urnes imposades des de Madrid. També un
any d'ensurts i de satisfaccions moderades, d'errades i rectificacions. De
cohesions internes fluctuants, trencadisses i xocs. De repressions, presó i
exili pel 155 regressiu. Aniversari de promeses protocol·làries, de
manifestacions de groc pro alliberament, d'esperança i de resistència per
avançar cap a una república. Un any d'aperturisme català al món i de
recolzament judicial internacional. Un balanç millorable que obliga tapar
escletxes i refermar la perseverança unitària imprescindible. El govern central
ho celebra amb un Consell de ministres a Barcelona. Una provocació per
confirmar que Catalunya és una autonomia dominada i inseparable d'Espanya, per
crear ponts de fantasia o perquè toca malgrat les tensions recíproques? Vol recordar-nos que la unitat passa per
damunt dels drets democràtics sota l'amenaça d'un segon 155 implacable? Les
mesures policials previstes per tal efemèrides no auguren presagis serens de
reconciliació. Els Mossos passaran l'examen de la proporcionalitat o suspendran
als ulls de Madrid per tous i descoordinats? Les espases enlairades faran
difícil una trobada fructífera malgrat la insistència mentre els dos governs
parlin llenguatges desavinents. Tot un progrés, no obstant, si ja es pot parlar
per parlar de tot sense els escarafalls de la dreta dictatorial i reaccionària. Però, queda pendent un darrer
pas ineludible, intel·ligent i constitucional
que el govern socialista no s'atreveix fer: reconèixer el dret
d'autodeterminació de tots els catalans. Posar urnes i comptar-nos tots sense
exclusió ni por al resultat. És respectar els drets i llibertats de tots
aquests ciutadans, també dels espanyolistes demòcrates. El greu dèficit de diàleg
que arrossega Espanya -tacat d’autoritarisme inherent- dista de la maduresa
europea real. Tota comparació és conflictiva. Ni estereotip eslovè, escocès o
canadenc. El format ha de ser estrictament català d'acord amb un Estat espanyol
regenerat. Continuar o marxar d'un
territori absorbent, incomplidor i centralista per donar compliment a la
voluntat del 80% de la població que vol un referèndum és el moll de l'ós. La reunió a La Llotja barcelonesa podria
desencallar els pressupostos bloquejats mirant Lledoners. Els dos governs tenen
molt a dir-se mútuament per allunyar el tan temut com desitjat fantasma electoral, exigit pel PP, C's i Vox per
foragitar Sánchez de Moncloa com sigui. Desaprofitaran una ocasió històrica per
demostrar que l'humanitarisme envers uns presos preventius i en vaga de fam
passa per davant de la política de confrontació? Les manifestacions cíviques
més inversemblants són testimoniatge d'un poble entossudit a gestionar allò que
el partidisme no sap com fer-ho. Així s'entén el terrabastall de la
judicialització política que no li pertoca per la covardia i estratègia equivocada dels governants. Malgrat tot, un any després, Catalunya continua i
continuarà resistint i persistint.
Ramon
Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 17/12/2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada