El desgast independentista

El balanç polític del 2018 no és per repicar campanes malgrat les innombrables manifestacions populars massives a favor dels presos i el sobiranisme. El 2019 serà laberíntic a nivell judicial i electoral. El ciutadà premiarà la força de la unió del signe que sigui amb la majoria de les urnes.

Les majories són el rovell de la política partidista lligades al poder i al domini parlamentari. Fa mesos que la desunió sobiranista està pujant de to amb conseqüències socials que els adversaris bategen de convivència rupturista. Que l'autoengany d'unió sobiranista aparent no funciona. Que l'ANC i Òmnium estan avisant i fent de pal de paller massa temps. Que l'ambició partidista palesa als sondejos sociòlegs està malmetent i minvant la força popular creant rivalitats internes. Que la renúncia a la llista unitària electoral amb excuses de major rendibilitat divideix els objectius republicans comuns i encoratja el nacionalisme espanyol. Que les dues presidències, Estat i Generalitat, presenten un panorama electoral gens definit per a una ciutadania desorientada. Que els consells dels presos polítics sobre la unitat partidista -la seva força per alleugerir penes- estan caient en algun sac foradat. Que les 21 propostes de Torra al president Sánchez seran paper mullat sense l'aval conjunt i indivisible de l'independentisme català. Que el suport als  pressupostos estatals com a comodí per alliberar presos posi en més perill els serveis socials dels catalans pot ser l'harakiri del sobiranisme més feble. Són vuit tems  de discordança de primera línia que el procés ha anat engreixant el darrer any. Tot plegat, un llast a costa d'unes negociacions de difícil convergència per conciliar un govern català efectiu i l’altre exiliat. L'espasa del 155 segueix enlairada amb les amenaces ferotges d'una extrema dreta furibunda contra Catalunya. Si la corda tensada entre Moncloa i Generalitat  peta amb eleccions generals avançades el tsunami contra Catalunya adquirirà dimensions desconegudes. El camp de batalla de la unilateralitat sabem que comporta seqüeles socials, culturals, institucionals  i econòmiques greus. Un segon 155 seria més catastròfic. Si el temps i el coixí són els millors consellers per fer madurar rampells irracionals i poc fructífers, fora bo fugir de les preses secessionistes. El judici polític més  complex dels tribunals espanyols i les sentències recòndites dels presos polítics seran la pedra angular on l'Estat de dret pot estavellar-se o enfortir-te en benefici o perjudici de l'independentisme. Serà l'hora d'emprendre un nou rumb definitiu o de parar motors. La involució del socialisme i de l’esquerra seria nefasta i mortal amb la victòria d’un tripartit conservador, devorador i retrògrada. Andalusia servirà de laboratori autonòmic experimental per seguir mamant de Catalunya a través de la igualtat constitucional. Així passa de ser la tercera autonomia aportadora de solidaritat a l'onzena receptora en recursos estatals. Quaranta anys de generositat no són suficients per dir prou a tant espoli? Aquí l'independentisme no admet discrepàncies. On hi calen totes les energies sobiranistes és en la preservació de la unitat per impedir l'avançament espanyolista dels "a por ellos". Aquesta és la gratitud de quatre dècades de generositat? Lamentar l'enfortiment de la dreta no millora la feblesa de la causa catalana. La caixa o faixa del procés republicà estarà en joc durant el 2019 entre la resistència sobiranista unitària, les sentències judicials conservadores i l'oferta d’un govern estatal assetjat. La porta de sortida té massa forrellats i claus perquè s’imposi la veritable democràcia.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 26/12/2018