La tercera part de la temàtica ens porta a analitzar els vincles de l’escola amb el calendari laboral i les vacances de dues generacions: pares i fills. Fins a quin punt han de convergir? Tot el possible. S’han de trencar esquemes tradicionals per compatibilitzar-los? És més que evident. El nostre sistema vacacional estiuenc i els descansos lectius interanuals dels estudiants s’han quedat anacrònics i descontextualitzats. Demana a corre-cuita un nou patró –com s’exigeix dels horaris feiners- per emmotllar-nos a l’Europa que pertanyem. És imprescindible la conjunció consensuada dels estaments i dels factors socials implicats. Tota alternativa de solució unilateral farà grinyolar el seu entorn més immediat.D’entrada voldria matissar que centrem el plantejament en el nucli familiar tant de parelles estàndard com les monoparentals, amb fills o sense. Qui ha pres la decisió de tenir-ne, és per gaudir-los, dedicar-s’hi amb il•lusió, educar-los, i no aparcar-los a l’escola, amb els avis –que tenen dret a la seva vida pròpia sense l’obligació de ser pares per segona vegada- o als cangurs. El centre escolar no ha d’assumir la inconsciència de les persones que porten fills al món a desgrat, perquè toca o irresponsablement. Raó de més perquè la societat i els mitjans organitzatius posin al servei públic tots els recursos d’adaptabilitat. Uns valors caducs, per manca de renovació intencionada, a més de conflictivitat, són causa d’estrès i origen de carències en rendiment laboral i acadèmic, respectivament.
La primera recriminació que fan els fills als pares és, que passen d’ells quan fan vacances. No poden complaure’ls per raons d’un calendari descompassat. Busquem l’aproximació dels dos àmbits dintre les limitacions mútues. Arribarem a la conclusió que cal canviar dates, reduir festes, posposar interessos i eliminar ponts festius per crear períodes comuns de descans esglaonats al llarg de l’any.
Premissa més elemental: l’home ha fet els seus calendaris en funció de les necessitats o dates històriques i no tenen caràcter vitalici intocable. Per comprovar aquesta asseveració anem al santoral romà de les festivitats del passat. Fem memòria d’algunes festes religioses d’obligat precepte o d’interrupció laboral anteriors a la Constitució i que han desaparegut: Sant Josep, El Corpus, Ascensió, Sant Jaume i els corresponents ponts, moltes vegades. Què i qui impedeix una nova revisió assenyada amb mentalitat europea? Un estat aconfessional per decret, amb manifestacions i pràctiques socials religioses plurals, té les mans més lliures que ningú.
Conservar les tradicions no suposa anquilosament o immobilisme. Si es vol mantenir el calendari catòlic sempre queda el recurs del desplaçament al diumenge, com s’ha fet en moltes festes litúrgiques (Corpus, Ascensió). Per què no s’aplica el mateix criteri a les diades de Reis i La Puríssima de celebració molt restringida fora d’aquí?
Fem el mateix amb les festivitats de caire institucional, nacional, autonòmic i local: la Diada (11 setembre), la Hispanidad (12 octubre), la Constitució (6 desembre). Si es resisteixen a desaparèixer, es poden traslladar al dilluns/divendres o al dissabte més proper. Quan s’escauen en els mesos estiuencs no presenten cap conflicte.
Per la major o menor quantitat de festes no serem més o menys europeus. Tòpics a part. Però, no podem ignorar l’estatus festiu comú dels nostres països de continent. Invito a veure la comparativa de l’any 2000, tot consultant: http://asessores.com/laboral/europa.htm. Es detallen les interrupcions laborals anuals de cada una de les 15 nacions que formaven la UE en aquella època.
Per a més actualització (any 2009) consulteu el Diari Oficial de la Unió Europea: http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=OJ:C:2007:171:0010:0010:ES:PDF . Hi trobem una gran sorpresa: només hi apareixen 17 dies festius anuals, incloses les vacances de Nadal, Cap d’Any i Setmana Santa. És de suposar que alguna diada local o nacional més s’hi afegirà. Però, no és menys cert, que estan molt i molt distants del nostre calendari espanyol/català amb 12 dies festius comuns, als quals hem d’afegir-hi: dos de cada comunitat autònoma, dos locals, dos escolars, 17 de Nadal, 8 de Setmana Santa. Aquests dos últims períodes són parcials per a molts treballadors. En total sumen 43 enfront la vintena de la comunitat europea. Per a més informació del calendari espanyol genèric podeu consultar: http://calendariolaboral.blogsdefinanzas.com/2008/08/27/calendario-laboral-de-cataluna-2009/
Com es justifica aquest reajustament, quina raó de ser ho aconsella i quins avantatges ens reporta anualment?
L’evidència d’una revisió s’imposa a priori per compartir relaxament, un millor aprofitament acadèmic, i sobretot, una major coincidència del calendari laboral amb l’escolar. Per aglutinar més dies no laborals inter-trimestrals caldria la supressió definitiva dels ponts –quan es donen- i racionalitzar (escurçar) la distribució del descans nadalenc. El dia 2 de gener el món productiu de tot Europa retorna a la seva l’activitat habitual.
Aquests 20 dies i escaig anuals sobrers de què disposem, donarien per a la incorporació de dos nous períodes de vacances: a principis de novembre (Tots Sants) i a mig febrer (Carnestoltes), sense cap necessitat de començar el curs escolar abans del 7 de setembre. No oblidem que la climatologia mediterrània hi juga un rol molt important marcant uns límits.
Si els pares i les empreses adeqüen mínimament i per conveni els seus calendaris, podrem compartir amb el fills més dies de descans. Els docents no necessàriament tindrien idèntiques dates d’interrupció perquè els cal preparar cada període lectiu següent, fer cursos de formació permanent o prestar algun servei addicional voluntari de classe a l’estil francès (amb un complement salarial). A canvi, disposarien del juliol i l’agost sencers, com a contrapartida.
Sense la complicitat administrativa, política, sindical, patronal i de les AMPES, no serà factible una transformació social d’aquesta envergadura. La conciliació demana aprendre fer renúncies per adaptar-nos al temps actual d’hiperactivitat, compaginar millor treball i escola, i retrobar-nos més hores pares i fills, com a fruit. De rebot els grans valors de l’esforç, responsabilitat i civisme que tenim postergats tornarien aflorar, perquè l’educació comença en la família, continua en l’escola i acaba definitivament a casa.
Ramon Mas Sanglas
Docent
19/2/2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada