La terra promesa de l’homologació...no arriba

El dia 17 de febrer del 2009 tres companys del grup osonenc de mestres, representants dels centres concertats amb contracte programa, van fer el cim somniat: portar les reivindicacions al pic més alt de la patronal i l’administració conjuntament, després de dos anys i mig d’escalada. Amb els tres sindicats de suport van plantar la senyera identificativa de l’homologació que va ser ben acollida i reconeguda, però, amb reserves i condicionants. Les paraules han de fructificar. Felicitats als intrèpids muntanyencs!

Sense ànims d’aigualir la dolçor de la conquesta, no estem encara dintre la terra promesa. Aquest “però”, supeditat a l’aprovació de la LEC i a un acompanyament pressupostari adient (poc favorable en temps de crisi), deixa en un suspens temporal el final feliç tan esperat. De moment l’horitzó presenta núvols i dubtes. Les aventures que resten fins tastar el “manà” desitjat, no sabem fins quan duraran.

Fa més de quaranta anys que va començar la travessa pel desert després d’una esclavitud en terres franquistes, quan els treballadors de les aules “passaven més gana que un mestre d’escola”. Uns agosarats cabdills sindicals van treure’ls del domini patronal amb el primer conveni laboral al voltant dels anys 70. La fugida cap a la llibertat va provocar més d’una ira dels patrons que els deixaven sense mà d’obra barata per abastir la servitud en els seus palaus. Durant més de 20 anys el saqueig era la moneda de canvi més freqüent fins que al 88 va arribar l’entrada gloriosa en el mar pacífic de l’administració amb el concert econòmic. El primer tast de la “mel i mató”, però, que no rajava igual per tothom. Això va crear diferències notables entre el poble docent i que encara perduren.

Gairebé són trenta anys que caminem per rutes més segures, però, cada dia més costerudes, cap al Sinaí de l’homologació. El camí es fa més àrid amb nous peregrins necessitats que s’ajunten a la comitiva dia a dia. El menjar i l’aigua escassegen, malgrat sempre hi ha algun grup privilegiat que escapa de les penúries col•lectives, tot i treballant menys. Aquest greuge frustrant irrita molt.

Estem arribant a la falda de la muntanya beneïda. Tot el poble està ansiós esperant les taules sagrades de la LEC. Què en dirà de les nostres reclamacions justes després de tres dècades d’injustícia, de patir set i la pols del llarg trajecte? Els nostres “moisès” sindicals estan negociant amb el “déus administradors” i els “sants patrons”, mentre el poble prega, espera, espera i espera... que no hi hagi cap revolta, amb els mals aires que corren.
De moment encara és, “terra promesa”.

Ramon Mas
Delegat sindical UGT