Malgrat la maledicció bíblica “guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, un sector de la humanitat ha sabut, lentament, alliberar-se del treball com a element d’esclavitud i l’ha dignificat. Malauradament encara no tots poden dir el mateix al s.XXI, que viuen per treballar i no a l’inversa.Una aspiració humana i ben noble és, treballar i descansar adequadament perquè l’estrès no s’apropiï de la persona per culpa de la competitivitat laboral abusiva. Rendibilitat o producció no han d’estar renyides amb flexibilitat horària i salari just. Si presumim d’un món civilitzat i dialogant s’han de poder conjugar els interessos dels treballadors i dels empresaris amb el màxim consens.
Podríem definir el concepte d’horari feiner compatible aquell temps que permet compaginar les obligacions laborals pactades per conveni i les necessitats familiars amb el mínim solapament temporal possible o interferència d’ambdós. Sota el paraigua de les necessitats familiars s’aixopluguen en primera línia els fills i la parella en segon ordre, si és el cas. Socialment, el terme conciliació familiar engloba la compatibilitat interna entre els mateixos membres de la família i l’adaptabilitat a les obligacions laborals de cadascú. Per la fragilitat dels menors, aquests sempre tindran un rànquing preferencial envers l’adult que s’haurà d’emmotllar. Principi bàsic que obliga adaptar a priori l’horari escolar –en la mesura de les possibilitats- a l’horari feiner dels grans.
La realitat laboral actual de l’home i la dona ha canviat radicalment. Tradicionalment, la mare i mestressa de la llar treballava habitualment sempre a casa, es feia responsable directa dels fills i no tenia que combinar les seves activitats amb el món de l’assalariat. El conflicte horari entre l’escola i el camp laboral no existien. Amb l’alliberament positiu de la dona o incorporació en el mercat del treball s’han canviat els rols familiars i s’ha desprotegit la tutela materna directa de què gaudien els fills. Ara sí que apareix la conflictivitat horària perquè un infant no pot fer la quantitat d’hores lectives que treballa un adult. Com s’adapten els progenitors als drets dels fills?
L’única resposta està en mans de la societat flexible i dialogant. Sense un mínim acord els dos horaris grinyolaran inevitablement com està succeint. La feina s’ha d’adaptar a l´entorn de l’home i no aquest a la feina, per no retornar a l’esclavitud. La filosofia del capitalisme dur no combrega fàcilment amb aquest principi, perquè vol ser servit exclusivament com a amo i senyor sense concessions. L’enfrontament diari entre patrons i treballadors, més en època de crisi, comença per aquesta divergència ideològica, quan es vol posposar la racionalitat humana a la productivitat desmesurada, marginant valors humans i familiars.
Les propostes de viabilitat no sempre han de tenir un caràcter universal extensibles a tota una comarca o província i uniformar-se en totes les empreses d’un mateix sector. El diàleg imposa flexibilitat en cada situació sense privilegis individuals comparatius.
Retornant al nucli familiar, si el pare i la mare treballen fora de casa, els fills que necessiten de l’empara no es poden quedar sols fins que estiguin a l’escola. Un dels dos membres haurà de pactar amb l’empresa el seu horari si la resta de treballadors s’hi posa abans. Sempre queda el recurs, no exclusiu i de gratitud infinita, de recórrer als cangurs dels clàssics avis, parents o veïns per acompanyar els fills al centre escolar. El problema es repeteix al finalitzar la jornada acadèmica i laboral que no coincideixen habitualment. Novament s’imposen una sèrie de mobilitzacions per ocupar i recol•locar adequadament els fills fins la tornada dels pares a casa. L’escola acaba el seu horari lectiu a les cinc de la tarda. Suposant que s’ha dinat en el centre, des de les nou del matí (a vegades les vuit pels trasllats), fins les 17.00 hores, no són suficients per a una criatura de primària o infantil? Li pretendrem allargar la jornada docent amb més hores de classe? Escapa de tota ment sana una afirmació.
Fins aquí hem apuntat solucions raonables, objectives, però no òptimes per a la compatibilitat. La societat canviant, és diversa arreu del món. La gravetat del problema és l’enquistament en formes vetustes, arrelades per tradició, que ens costa renovar per temença al fracàs, en perjudici d’una millora real. Només cal donar una ullada a la geografia laboral europea quant a horaris, hàbits socials i la distribució anual. La seva productivitat, en general és envejable, com la inversió tecnològica. Per acabar a les quatre o cinc de la tarda s’hi posen a les 7 del matí, descansen una hora a les 12 del migdia per fer un lleuger refrigeri i se’n tornen a casa a la mateixa hora que els fills. La clau de la jornada laboral de 8 hores és l’horari intensiu, més productiu que la jornada seccionada, en general. Quan s’apunta la calor com un obstacle del rendiment laboral, l’horari intensiu ens dóna la raó per començar encara més aviat. Els sectors industrials que tenen torns dividits tenen solucionat parcialment la compatibilitat horària amb l’escola i en són una prova manifesta de la seva rendibilitat. Quedaria pendent de negociació el contingent de treballadors de jornada partida, que no poden atendre els fills ni al migdia ni a sortida de les aules. Cada cas, conjuntament amb la parella, -si és dóna la situació-, haurà de buscar la fórmula més apropiada, negociant la feina amb les necessitats empresarials del seu lloc.
La comoditat pot ser el gran enemic de la innovació. Tots sabem que els hàbits mediterranis o de latitud més meridionals no són coincidents amb els nòrdics. Ni millors, ni pitjors, diferents. La dificultat més gran radica en el canvi d’actituds i el modus vivendi al que estem acostumats. Sense un mínim esforç i una predisposició per començar a treballar més d’hora, i conseqüentment, a anar dormir més aviat, se’ns farà difícil l’adaptació.
La docència necessita de la coparticipació més directa dels pares, els primers educadors. Més hores de classe o més extraescolars ja està demostrat que són inútils i potser contraproduents. El mestre/professor ha de tornar a recobrar l’autoritat i la funció social d’ensenyant, no de guardià. Els pares han de vetllar perquè l’aprenentatge sigui eficient amb un contacte personalitzat amb l’escola. Això requereix temps i voluntat per les dues parts. Els docents el tenen, si no hi ha sobrecàrregues addicionals d’indisciplina que estressen enormement més que ensenyar. Només falta el temps dels pares treballadors que puguin compatibilitzar amb els horaris dels fills en la mesura del possible. No busquem alternatives miraculoses que no existeixen. Fem realitat l’eslògan ugetista: “A les sis tothom a casa”.
Ramon Mas Sanglas
Docent prejubilat
15/2/2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada