Contractes programa en la LEC

Fa anys que Educació està en crisi per manca de finançament i desigualtat de drets. Els més desprotegits la pateixen més intensament. Ensenyament no és cap excepció. L’escola concertada deficitària en recursos i una plantilla més reduïda demana el mateix tracte i condicions laborals que la pública del seu entorn. Tots els clients, molts nouvinguts al país, viatgen en la mateixa classe turística; per què s’han de fer diferències dintre el mateix vagó? No és el cas dels centres elitistes que gaudeixen d’un bitllet de primera o especial.
No existeix la mínima pretensió d’usurpar cap dret als funcionaris per part de la concertada, ni places de treball o fer una competència deslleial. Simplement, es demana l’equiparació laboral horària entre els docents perquè el seu treball i l’alumnat són idèntics, com ho és la seva titulació acadèmica, tot i reconeixent el grau de funcionariat apart.
La LEC (Llei d’Educació de Catalunya) no contempla aquestes penúries i discordances reals dintre la privada. Posa en el mateix sac els drets i deures de tots els centres concertats independentment de la classe social, ràtios, orígens i recursos familiars. Segur que ha estat un error del PSC, CiU i ERC que els ha passat per alt l’homologació sol•licitada amb la qual sempre hi han estat d’acord.
Fa quatre anys que el Departament va tenir l’originalitat de crear el Contracte programa o ajudes per a les escoles amb un alt índex d’immigrants, més mancades de mitjans, per afavorir la cohesió social. Ha estat una mesura molt insuficient per sufragar parcialment la sisena hora i rebaixar la quota mensual. La comarca Osona va ser pionera i actualment són 27 els centres adherits arran de Catalunya. Aquesta aportació econòmica ha anat a menys sense cap millora del professorat en la reducció horària lectiva.
La futura llei esmenta el contracte programa com una situació transitòria més que com un status quo habitual. Té en consideració aquests centres en cas de nous concerts si tenen més alumnat i en condicions econòmiques desfavorides (art.205,4.a), que podran rebre recursos addicionals en funció de les característiques socioeconòmiques de la zona, tipologia familiar...(art.48,5). Apareix una relativa especificitat en l’art.205,8 i 9 quan parla de la “quantia dels mòduls que repercutirà al personal no docent, i si s’escau, hi haurà una dotació addicional per al personal docent”. Mai proposa l’equiparació de les plantilles dels centres privats amb subscripció del contracte programa amb l’escola pública.
Aquest col•lectiu de professors i famílies afectades exigeix un compromís parlamentari més contundent en la llei tal com proposa el grup ICV en l’esmena 1729: “En els centres privats concertats que estableixen un contracte programa amb l’administració educativa es realitzaran l’homologació immediata de plantilles, jornada i horari lectiu dels docents d’aquests centres en relació als de l’ensenyament públic".
La vaguetat legislativa en matèria d’inversió sembla una excusa per reduir despeses. Els estats europeus que assumeixen els costos de l’ensenyament públic amb ideologia laica o religiosa indistintament, fins gairebé un 8% del PIB, estan molt per sobre del 4,9% d’Espanya. Aquesta insuficiència dóna ales a l’ensenyament en règim de concert per camuflar el seu afany lucratiu aprofitant l’estalvi o precarietat inversora de l’erari públic.
És indispensable que aquest pedaç econòmic del contracte programa de la concertada, que avalava el Pacte Nacional per a l’Educació explícitament, sigui reconegut amb consistència i per justícia en la LEC i no com a tracte de favor, aplicant d’immediat les condicions de la pública en les zones més precàries de Catalunya, mentre la inversió del PIB català no cobreixi íntegrament les despeses educatives del país en la concertada.
Una llei històrica que neix amb el calfred del “vull i no puc” dels estaments econòmics, socials i polítics importants, està sentenciada de per vida. La mala experiència pedagògica i administrativa dels sistemes educatius anteriors fracassats, ens ha d’alliçonar per no caure en el mateix parany novament, ara que hi som a temps.

Ramon Mas Sanglas
Docent

3/6/2009