Malauradament les prediccions s’han complert. L’abstencionisme, més marcat a Catalunya, ha estat el guanyador. Per enèsima vegada tots els candidats parlen de reflexionar sobre les causes del desinterès popular, però, les intencions no aporten solucions. No volen reconèixer que el problema són ells mateixos com a persones, les seves actituds i els enfrontaments entre partits ansiosos de govern, que han degenerat el sistema polític. El votant fastiguejat de tanta promesa, mentida i incompliment ha perdut la il•lusió política participativa.
El dia 7 de juny vaig quedar sorprès al trobar-me 35 candidatures en la mesa electoral que amb una mitjana de 50 noms per llista s’eleva al total de 1.500 candidats, que aspiraven a ocupar les 50 places disponibles d’Espanya. Què sortegen?, em vaig qüestionar irònicament. Cal tanta parafernàlia en plena crisi? Com a català he rebut només pèssima informació genèrica i crítiques mútues fora de to dels partits autonòmics i dos de nacionals, ocasionalment. Les eleccions són oposicions al poder de la nació? O són persones predisposades a servir al poble que els paga un sou amb els seus impostos per la feina feta? El votant acredita la vàlua del candidat individual o la força social del partit polític segons el seu color?
Crec que el nostre sistema electoral ja és caduc, sense unes primàries prèvies. Calen llistes obertes que donin pas a experts, tècnics, professionals del tot neutrals, sense cap afiliació partidista per dirigir els interessos públics i comuns de l’ estat. Últimament han aparegut nombrosos casos greus de corrupció política a nivell europeu. Espanya no n’és cap excepció i en més d’un partit. Que no estranyi per lògica l’alta abstenció i els passotisme. El polític autèntic de soca-rel (“politikós”) era el ciutadà grec capacitat que dirigia la nació en benefici de la societat, no del partit, que no existia. Era un servidor (sense afany de lucre) i no un lluitador entre contrincants o rivals. D’aquí ve la descomposició política del sistema actual. S’han de tornar a les formes genuïnes per recuperar la puresa política, buscant persones sàvies, qualificades i sense avidesa de poder, com jutges imparcials especialistes en les diverses àrees i sectors administratius, productius i socials. En el cas d’Europa, amb una vintena per nació seria més que suficient. No cal arribar a la xifra esperpèntica de 735 escons. El destí “vocacional” del bon governant és el servei aliè, no el seu profit i enriquiment personals.
El dia 7 de juny vaig quedar sorprès al trobar-me 35 candidatures en la mesa electoral que amb una mitjana de 50 noms per llista s’eleva al total de 1.500 candidats, que aspiraven a ocupar les 50 places disponibles d’Espanya. Què sortegen?, em vaig qüestionar irònicament. Cal tanta parafernàlia en plena crisi? Com a català he rebut només pèssima informació genèrica i crítiques mútues fora de to dels partits autonòmics i dos de nacionals, ocasionalment. Les eleccions són oposicions al poder de la nació? O són persones predisposades a servir al poble que els paga un sou amb els seus impostos per la feina feta? El votant acredita la vàlua del candidat individual o la força social del partit polític segons el seu color?
Crec que el nostre sistema electoral ja és caduc, sense unes primàries prèvies. Calen llistes obertes que donin pas a experts, tècnics, professionals del tot neutrals, sense cap afiliació partidista per dirigir els interessos públics i comuns de l’ estat. Últimament han aparegut nombrosos casos greus de corrupció política a nivell europeu. Espanya no n’és cap excepció i en més d’un partit. Que no estranyi per lògica l’alta abstenció i els passotisme. El polític autèntic de soca-rel (“politikós”) era el ciutadà grec capacitat que dirigia la nació en benefici de la societat, no del partit, que no existia. Era un servidor (sense afany de lucre) i no un lluitador entre contrincants o rivals. D’aquí ve la descomposició política del sistema actual. S’han de tornar a les formes genuïnes per recuperar la puresa política, buscant persones sàvies, qualificades i sense avidesa de poder, com jutges imparcials especialistes en les diverses àrees i sectors administratius, productius i socials. En el cas d’Europa, amb una vintena per nació seria més que suficient. No cal arribar a la xifra esperpèntica de 735 escons. El destí “vocacional” del bon governant és el servei aliè, no el seu profit i enriquiment personals.
Ramon Mas Sanglas
Sta. Eugènia de Berga
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090609/53720289642.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada