Laberints de la veritat

Què és la veritat? L’anvers de la mentida. Definició simplista, escorredissa, fràgil i subjectiva davant d’una veritat absoluta inexistent, quan la coherència o el pragmatisme s’hi anteposen. No tot és blanc, ni tot és negre. El relativisme de l’ètica té milions de colors com l’espectre cromàtic. Per la mateixa raó la justícia trontolla a l’hora de perfilar una sentència amb matisos d’extrema sensibilitat quan entren en joc les intencionalitats impenetrables del ser humà. És quan apareixen els recursos dels racons i viaranys, que intenten ofuscar la transparència sobrepassant els límits de la moralitat. Tot és relatiu i permès, fins ser atrapat. Aleshores, la figura de l’espavilat ha de buscar amagatalls jurídics per ensortir-se’n. Vet aquí el panorama de molts personatges públics que ocupen diàriament les primeres notícies de l’opinió escrita i televisiva. Conviuen amb la corruptela i la falsedat sense escrúpols, de forma compartida i complicitat. L’exemple més recent el tenim en el laberint enrevessat de 50.000 folis, que no amaga la misèria de setanta personatges polítics, com si el mecanisme del robatori i la malversació de l’erari comú fos un tripijoc més, oficialitzat i permissiu. Sense renunciar el càrrec s’imposen la penitència de perdre l’afiliació al partit, temporalment.
Diferents sondejos d’opinió es mostren del tot pessimistes sobre el com eradicar la xacra d’aquesta corrupció. Ni els polítics -de suposades mans netes- , ni el poder judicial més implacable, ni la mateixa societat, lligada als dictàmens del sistema pervertit podran regenerar noves formes de vida. No ho podem criminalitzar tot, però, és urgent defugir de l’arrenglerament amb la mentida i els interessos del capital. En un país democràtic el ric té les mateixes regles i deures del pobre. Per què les seves conductes són tan distants? D’aquí la desafecció cap al mal governant. L’única arma popular és la negació i la rebel•lió a la seva immoralitat hipòcrita mitjançant la denúncia i l’oposició electoral que ells volen perpetuar amb caràcter vitalici.
Totes les ramificacions corruptes dels casos Gürtel, Pretòria, Palma Arena, tenen en comú les arrels del partit polític i l’enriquiment amb fons públics. El sistema ha trobat en l’enganyifa social la perpetuïtat del seu futur a costa dels ciutadans i els seus béns. Volen fer creure que aquesta doble moral està normalitzada i és tolerable, jurídicament, sense escarafalls ni dimissions de cap tipus. L’amnèsia és la panacea del mal polític durant quatre anys, malauradament.
És hora de donar un cop de timó definitiu per eliminar els dos grans vicis del partidisme polític: la subvenció pública i la promoció dels candidats amb llistes tancades. Fins que les coalicions no tinguin subsistència econòmica privada –exclusivament- , gràcies als candidats, la militància o l’afiliació, no ens veurem lliures de la xacra de les influències dels càrrecs públics i el tràfic dinerari entre la banca i l’ambigüitat legislativa en el finançament dels partits. Prou escalades de poder per amiguisme. Només el vot personal i territorialitzat evitaria l’ intrusisme de figures ineptes i camuflades. Són les dues mesures correctores bàsiques per fer caminar un país en democràcia, si van acompanyades d’un poder judicial imparcial i desmarcat políticament. Després de trenta anys, les batzegades ens porta a una revisió constitucional en profunditat. La bona fe del seu moment ara és víctima dels seus propis actors.
Estem laminant i acabant amb els principis elementals del bé i el mal des de la cúpula, punt referencial del bon model i la confiança. Si tot és justificable i la injustícia queda impune, com podrem garantir els valors educatius, familiars i socials? La veritat objectiva no admet subterfugis ni laberints perquè és transparent.
Ramon Mas Sanglas – 9/4/2010