Conteses electorals

Més proclames electorals de solemnitat. El socialisme català obre les portes a la societat per oferir-nos un nou José Montilla com a líder renovat i catalanista. Compta amb l’aval de quatre anys que pretén revalidar. Al bell mig de Catalunya , símbol de la centralitat política i d’acolliment universal, envoltat de la cúpula representativa del partit, fa la proclama més sentimental i personalista. El poder no té cara ni ulls, però, el cor i les paraules poden seduir la voluntat del votant desorientat. Tots presumeixen de ser catalans i catalanistes, des del PP, passant per Ciutadans, fins els convergents de soca-rel. Però, a ningú se li escapa les paraules tabús de sobirania, autodeterminació, independència o referèndum. Mots relliscosos en precampanya, fins ara. Tota mena de “dreceres, invents, sorpreses o passos enrere” estan prohibits en la família del socialisme. Seran propietat i d’estrena, probablement, per a Reagrupament i ERC. Esgrimir arguments de bon català ven vots, encara que sigui per reclamar el castellà com a llengua vehicular en les aules. L’efervescència per repetir legislatura fa prometre nous programes quan queden pendents compromisos d’anys anteriors. Estimen tant Catalunya que tots se la volen apropiar. Confiar en l’amnèsia popular és un agosarament. El mea culpa no és habitual quan es governa, però, necessari. La desconfiança i la poca credibilitat política està molt arrelada i les mogudes dels actors polítics ja no impacten ni sedueixen fàcilment. De fet, les claques dels grans moments encara es faran esperar. Possiblement, i en funció de la sentència del TC sobre l’Estatut, la societat catalana haurà de ser decisiva -més que els polítics- si cal capgirar el futur d’una Carta magna esmicolada.
Conscients de la soledat i el rebuig popular, cada dia més estès, els ha portat a psicoanalitzar les causes, per trobar unes solucions d’impàs o vies de contacte social. Per distreure i superar el fenomen de la corrupció sense miraments, s’han adonat que cal escurçar les distàncies del poble advocant les “grans avingudes de convivència”. Simples metàfores, allunyades d’una nova llei electoral que tots esperem - fa bastants anys- i que els partits han renunciat per donar ales al seu continuisme i el que comportarà: més abstencionistes i votacions de repudi en blanc o una dispersió en les noves minories populistes. Només el vot de la resignació, més que de convicció, mantindrà la majoria socialista i convergent.
Les corrupteles dels partits, l’obscurantisme del finançament i els seus efectes es volen pal•liar amb una llei antifrau de compromís, a última hora. Quan l’estructura de l’edifici trontolla, víctima dels rosegadors invisibles, no es poden apuntalar les bigues. S’ha d’enderrocar i redissenyar. Posar alarmes de perill i d’autodefensa és una protecció dels interessos partidistes descarada. Qui pot sortir net o impol•lut d’una bassa d’oli esquerdada pels quatre costats? La democràcia d’un poble no es pot sustentar en persones que han d’estar vigilades permanentment perquè no soni l’alarma si fiquen la mà on no pertoca. Per què un codi ètic polític de comportament? La moralitat i l’ètica no formen part de tota persona i més d’uns servidors públics? L’únic antídot de l’epidèmia del frau polític és la transparència amb llistes obertes, sense amagatalls de persones i el finançament privat dels partits a costa de la militància i els afiliats. Fora subvencions estatals i tràfic d’influències. Tot apedaçament propicia més camuflatges, que en lloc d’oxigenar la democràcia del país, contribueix a emmascarar-la més.
Ramon Mas Sanglas – 14/4/2010