Realisme independentista

La tercera tanda de consultes populars ha estat el detonant de noves interpretacions independentistes. Les patacades fan madurar, a la seva manera, l’esperit democràtic dels defensors més acèrrims de la segregació i confronta idees amb els convençuts de la unitat nacional. Uns i altres, amb el cor i el cap, la raó o els sentiments, busquen l’argumentació més concloent. Els criteris que justifiquen la moguda popular són de tots colors. Els més pessimistes, que interpreten la davallada participativa com l’estrèpit d’un futur sense èxit, contrasta amb l’optimisme dels moviments organitzatius tot i les dificultats circumstancials: la carestia de recursos informatius oficials i la densitat poblacional o urbana d’algunes ciutats consultades.
Els crítics i tertulians més neutrals convenen que la bona voluntat és d’admirar malgrat el resultat obtingut. El dia que els polítics decideixin fer un referèndum oficial vinculant a tot el país –una esperança independentista idíl•lica, de moment- el ciutadà s’hi bolcarà, majoritàriament, de forma decisiva amb un posicionament ben definit, a favor o en contra. Aleshores, amb tots els rigors legals i sense excusa, amb el diàleg forçós i menys controvèrsies subjectives, les raons d’uns i altres es faran valer en nom de la democràcia per les seves conseqüències. Sentiments i pàtria, encara que diferents, no són adversaris irreconciliables de la raó. El poder i saber decidir bé el futur del país amb sensatesa és signe de llibertat democràtica i punt de trobada. Fora escarafalls esperpèntics o anticonstitucionals. Un Estatut votat pel poble, ara contra les cordes, sembla que invita als nostres polítics a la reflexió comuna. Quelcom del passat està mal dissenyat, ha quedat estret o els elements caducats reclamen la renovació, per legitimitat i seguretat.
La confusió de les reformes legislatives amb les necessitats més precàries en època d’atur és una temptació fàcil i massa recurrent per aquells que temen els canvis i busquen motius per eludir-los. Són qüestions diferents i compatibles alhora, tal vegada complementàries. Està comprovat que les autonomies amb més recursos la crisi és menys severa, malgrat siguin titllades d’insolidàries. L’administració dels propis recursos són un estímul directe a l’estalvi, més que si provenen d’una subvenció aliena. Aquesta convicció està molt arrelada en el sector sobiranista que basa les seves dades per a l’autogovern en els impostos recaptats i pagats a l’estat central i que no retornen. L’alternativa d’un federalisme equilibrat i just o els plens drets autonòmics traspassats refredarien, segurament, els rampells segregacionistes, absolutament lògics. Però, mentre la bipolaritat política espanyola (PSOE-PP) no estigui disposada a compartir la plurinacionalitat real, estarem en permanents litigis històrics poc democràtics.
Tot canvi polític és un procés lent que requereix pedagogia, llibertat, acceptació i renúncies per millorar tots, de forma més equitativa. El desassossec social té el seu origen en la inseguretat envers el futur i el temor dels partits polítics a perdre la ideologia i la rendibilitat que els comporta. Les xifres de les consultes no alteren cap situació política, però, és una conscienciació que educa la responsabilitat ciutadana per prendre decisions sobre la hipotètica autodeterminació. És un baròmetre públic modificable, autonòmic, espanyol i estranger que posa de manifest la inquietud viva d’un poble i el seu nivell de tolerància i convivència.

Ramon Mas Sanglas – 27/4/2010