Hem retornat al cicle pendular de fa trenta anys. Molts catalans desitgen actualitzar la seva identitat peculiar, reflex de la singularitat històrica, però no té cabuda en el marc espanyol de la Constitució. Per això, el Tribunal Constitucional –dissenyat per salvaguardar el caràcter unificador de l’Estat- , no vol entendre ni admetre la nova configuració catalana que defineix l’Estatut del segle XXI. Ni els magistrats més progressistes aconseguiran la quadratura del cercle sense modificar la Carta magna. El fracàs de quasi quatre anys d’intents evidencia més la impossibilitat d’un projecte que la ineficàcia o perversitat política dels actors. Siguem indulgents d’entrada.Tota la classe política catalana està vulcanitzada i treu foc pels quatre costats. Reclamen unitat d’acció, a excepció del gremi denunciant i causant de l’erupció. El poble, contaminat per les cendres de les corrupcions, només li faltava la literatura estatutària amb una cinquena sentència fallida. Un organisme amb el terç dels membres caducats, com pot dictaminar sobre un Estatut aprovat per dos Parlaments i referendat pel poble? Estem vivint encara amb l’esperit dels anys setanta i escaig quan la nació espanyola va començar a caminar en democràcia trencant el mur del franquisme. La tolerància legislativa tova amb els intolerants més reaccionaris va engendrar una criatura constitucional encotillada –vàlida aleshores- però, asfixiant ara. Les necessitats autonòmiques d’avui s’ofeguen perquè els sentiments nacionalistes d’antuvi, reprimits, han sortit de l’armari i requereixen nous espais i més oxigen. Ignorar o dubtar del fet específic català, no reconèixer els seus símbols propis com a nació és un insult equivalent a no acceptar una llengua i cultura mil•lenàries. Cada poble d’Espanya té el dret innegable a trobar el seu lloc per voluntat pròpia, perquè pugui volar lliurement sense impediments ni cancel•lacions.
Hem tornat a la confrontació predemocràtica, expressada en el respir del populisme independentista sense tabús. Si no hi cabem o no ens volen tal i com som, només queda el marc del federalisme o la segregació. Si presumim de democràcia madura, sobren els escarafalls, els falsos discursos i els esquinçaments ideològics. Un simple referèndum a tota la població espanyola i catalana ens traurà de dubtes. Si per arribar a un acord s’ha de retocar i adequar la Constitució, endavant. Cada poble és sobirà, no els partits polítics. Si els catalans decideixen ser una nació diferent, s’ha de poder articular aquesta realitat sense xocar frontalment amb la resta peninsular. Mentre no es restauri la llibertat ciutadana tindrem un nou mur infranquejable que, sense violència, s’ha d’enderrocar. La mútua tolerància és el millor signe de convivència. No poden estar permanentment atrinxerats, uns contra els altres, oprimits per unes institucions legislatives i judicials.
Vet aquí la gran feina dels partits polítics en època electoral. Si presumiu d’estimació i pàtria defenseu la unitat de Catalunya, els seus drets actuals i passats, arraconats potser, no caducats. Les pròximes eleccions marcaran una frontera diferent de la catalanitat, si aconseguim sortir airosos de la involució, bloqueig o ambigüitat autonòmica. És incòmode viure en un constant desassossec i atrapats en una xarxa de recessió econòmica quan el potencial i creixement del país permet remar més de pressa. No obstant, recordem que el pitjor enemic el tenim dintre de casa amb la lluita partidista descontrolada. Somniar és gratuït. Per què no un govern autonòmic de concentració? Seria l’exemple més universal del millor catalanisme ben entès, sa, pròsper i envejat.
Ramon Mas Sanglas – 19/4/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada