Matrícula d’honor

No fa mig any que vaig qualificar d’excel•lent el grau de democràcia de l’alcalde Vic i la majoria del seu consistori per encarar amb valentia el problema immigratori local. Davant l’allau de protestes del govern central i autonòmic per l’actitud de l’alcaldia vigatana i els criteris d’empadronament, va fer arribar el seu plantejament a la comissió europea corresponent de qui ha obtingut una resposta satisfactòria i aclaridora. La lògica i el bé comú s’ha imposat per damunt l’oportunisme polític i la negligència estatal. Més allà del color polític, com a governant responsable d’una ciutat, s’ha guanyat una distinció honorífica que crearà antecedents a nivell nacional enfront la tebior en aplicar la llei d’estrangeria i d’immigració.
Estem parlant d’un fenomen, no d’un problema, que sorgeix quan no es donen les solucions i actuacions adequades. La màniga ampla i la laxitud legislativa en època d’abundor s’ha traduït en misèria i manca de recursos en temps de crisi. La repercussió immigratòria és tranversal i afecta tots els camps socials. La infiltració dels irregulars era menys visible quan la recol•locació laboral era relativament més fàcil. Ara la feina és esgarrapar un lloc vacant, també per als autòctons. Com que de caritat no es pot viure permanentment els conflictes de convivència són inevitables quan la conglomeració de persones i les necessitats es multipliquen.
El veredicte europeu –no sentència jurídica- parla de zones grises dels immigrants. Una regularització correcta exigeix uns permisos i drets reals al treball i a l’habitatge digne perquè la relació amb l’entorn sigui integradora, pacífica i cívica. L’accés a l’educació, sanitat i assistència social són drets humans universals que van acompanyats del padró en un lloc de residència que té uns costos de manteniment, impossibles d’assumir sense uns mínims ingressos. Si aquest darrer condicionant no es factible per falta de feina o l’entrada és irregular, s’imposa un control de l’estat i el mateix ajuntament, que també és administració estatal. Exigir la legalitat immigratòria és una obligació administrativa local, comarcal i també autonòmica. Per això l’advocacia de l’Estat va donar la raó a l’ajuntament de Vic que s’ha interpretat amb matisos diferents. Per què els interessos polítics han de distorsionar o capgirar la integritat de les intencions sanes i objectives? Fer-ne foc xenòfob o racista a costa del ser humà transhumant és tan deplorable com qui l’explota laboralment en condicions discriminatòries.
Els primers agraïts d’aquesta reorientació i sanejament dels sense papers han de ser els mateixos immigrants legals, perquè els altres són usurpadors de la seva legitimitat que s’han guanyat amb esforç i diners. La barreja amb il•legals i el camuflatge tolerat repercuteix en la degradació del barri, l’amuntegament, la morositat del col•lectiu, la reducció o tall del subministrament de serveis bàsics i els conflictes de coexistència. Com a ciutadans reconeguts amb plens drets, també han d’assumir les mateixes obligacions que els nadius i esforçar-se per integrar la cultura i la llengua. Així l’acceptació serà recíproca. Sense deures no existeixen drets per a ningú, sigui del país o de fora.
Ramon Mas Sanglas – 12/4/2010