La Sínia, escola atípica de Vic

La singularitat dels alumnes d’aquesta escola pública (CEIP) del barri sud de la ciutat la diferencia del model estàndard català. Les 22 ètnies distintes de l’alumnat, amb trets multilingüístics i culturals ben diversos, fa estrany d’entendre la convivència amb una minoria de catalans del mateix entorn, que en teoria han de ser el motor. Aquesta peculiaritat sobta amb els resultats acadèmics obtinguts –curiosament en llengua catalana i castellana- , superiors a la mitjana dels seus homòlegs de Catalunya, que l’ha fet mereixedora del segon premi de la Fundació Cercle d’Economia. Felicitats a tot l’equip docent, artífex dels mèrits per la constància, dedicació pedagògica i vocacional excepcionals i la cohesió del projecte en el barri. El seu atipisme neix de les circumstàncies locals immigratòries heretades del centre escolar anterior que han volgut continuar en la nova ubicació, amb millors mitjans materials i bons professionals. Per força major la comunitat barri-escola s’ha forjat en el sentit més transversal i en totes les dimensions al seu abast.
Fent memòria històrica de l’evolució escolar dels nouvinguts a Osona, tant en la capital com en la vila de Manlleu –primerament- , es va repartir el flux migratori per igual entre les escoles públiques i concertades. Les famílies dels centres amb concert reben ara un suport econòmic de l’administració amb el Contracte Programa, en concepte de sisena hora, però, la plantilla del professorat està en condicions horàries inferiors respecte dels companys de la pública. L’ anomenat model Vic -aplicat actualment en 27 escoles catalanes de característiques similars- ha demostrat ser efectiu en la immersió lingüística i social al llarg de vint anys de vigència. Una prova més de què la llengua vehicular unificada no és cap obstacle per a l’aprenentatge d’una segona i tercera sense discriminació.
La Sínia defuig d’aquest sistema de repartiment equitatiu d’ alumnes. Associa el binomi escola i barri com un bloc indivisible, aplicat al Raval de Ciutat Vella de Barcelona, per exemple. Contrasta la seva idiosincràsia racial i curricular -totalment individualitzada forçosament- , amb l’esperit més plural de la llei educativa catalana (LEC) que invita a la redistribució de l’alumnat estranger entre els centres veïnals públics i concertats. Remarco l’excepcionalitat de la Sínia perquè el mèrit és exclusiu del factor humà gràcies a l’excés del voluntariat i bona harmonia -no extrapolable ni exigible-, com a norma, al col•lectiu docent català. Per motius d’adaptació a cada entorn i a les noves tecnologies ha canviat el tarannà dels ensenyants. Han passat a millor vida els eslògans del dret de càtedra o “cada maestrillo con su librillo”. La LEC configura uns centres públics pensant en l’autonomia directiva i curricular on la figura aïllada del professor és inconcebible. Per això es parla d’equip i comunitat educativa. Però, qui marca els topalls? La competitivitat pot derivar en zels i conflictes. Fins on arriba la professionalitat docent per llei laboral o conveni i comença el servei vocacional del voluntariat al centre o a casa? Si tots dos són complementaris, on són les fronteres i com s’apliquen? La missió educadora és inacabable. La família i l’alumne té el seu rol que l’escola no ha de suplantar mai, malgrat no l’assoleixi cada individu.
Aquests dilemes es debaten a nivell sindical, preocupats més pels riscos físics i la salut laboral dels mestres, -víctimes fàcils de l’estrès i la depressió- que per les reivindicacions econòmiques millorades. Les vagues dels funcionaris docents responen, una vegada més, a la divergència interpretativa de la LEC sobre el personal, bàsicament. Les restriccions de plantilla o les hores lectives de més en la concertada són motiu de fricció i tensió en perjudici dels rendiments. Les noves exigències de programació, control i avaluació de la qualitat de cada centre (ISO) no estan degudament compensades en temps dins l’horari escolar. La major transversalitat educativa o la dispersió acadèmica fa més difícil compaginar alhora, la relació humana amb la preparació, l’atenció i l’aprenentatge. Si la conciliació de la vida familiar i laboral no fos tan distant, uns i altres – pares, fills i professors- en sortirien més beneficiats.
Ramon Mas Sanglas – 24/4/2010