El subvencionisme perjudica l’eficiència

La nostra democràcia està embarrancada. No naveguem per falta de lideratge, per un cúmul d’errors polítics encadenats, per l’afany obsessiu de permanència al poder, per la manipulació d’interessos partidistes. No carreguem el mort a la crisi. L’expressió corrupció política s’ha popularitzat perquè s’ha perdut l’essència del servei públic. La política de la veritat ha desaparegut de l’horitzó del ciutadà. El respecte pel poble i els seus valors, la transmissió d’allò que necessita i vol sentir per boca dels seus escollits, s’ha volatitzat. La veritat maquillada i la lluita per manar no poden ser constitutius d’un govern democràtic. Estem en la transició, encara? La pedagogia del míting i la promesa fàcil no redimirà la societat d’una desafecció que ha calat massa endins.
S’ha de remar mar enllà per redescobrir la transparència del fons, enterrar mètodes electorals perniciosos impropis del s. XXI, desfer viaranys que han dut desconfiança i ambicions descontrolades. Els tentacles del diner són agafallosos quan la llaminadura és temptadora, no tenen fronteres i furguen fins doblegar les voluntats més fèrries. Trepitjar el llindar de la immoralitat fins el mateix precipici és fàcil, quan l’oportunitat és a tocar. Tenim un sin fi de fronts oberts arreu de la geografia política del país on l’ètica s’ignora i la justícia li costa clarificar tanta contaminació. Quines causes han desvirtuat una societat tan falsejada? Són múltiples. Em quedo en una ben tradicional: les subvencions econòmiques.
Un país sotmès tant temps al subvencionisme com a recurs de pervivència, és pa avui i fam per a demà. És el flagell de l’economia de la nació, perquè el diner poc suat és un contravalor de fàcil abast, amb poc esforç. És la trampa o porta més habitual de la corrupció a mig i llarg termini. Donar quelcom sense res a canvi és una fal•làcia. Tot favor exigeix una contraprestació –encara que camuflada- en forma de pacte, vot, recolzament ideològic, condonació de deute, béns o poder. Els estaments socials que esmento són prou eloqüents, víctimes i paladins, alhora, del diner públic que administren.
Els partits polítics es mantenen per les aportacions de l’Estat i les donacions privades. Quan estiren el braç més del compte el seu endeutament requereix maniobres de condonació que el silenci protegeix fins que un dia s’aixeca la manta de l’adversari. Apliquem la mateixa filosofia als sindicats, protectors d’ideologies polítiques i enllaç entre governs i el món laboral. Tant uns com els altres haurien de subsistir exclusivament de les aportacions dels afiliats respectius, per voluntat pròpia o imposada, com succeeix arreu d’Europa. Donem una ullada al sosteniment de l’Església i el seu entorn. Com diuen els alemanys, que vulgui fe que se la pagui, fent al•lusió a diversitat de creences protestants. Creure té un cost personal pecuniari, -a canvi d’un cel intransferible- , fent obres de caritat per a la pròpia causa, no a costa de donacions públiques fixades per concordat o convenis històrics. La fe no té preus diferents segons cada religió i no es mereix un mercadeig com a valor espiritual. És gratuïta i lliure d’impostos. Per què subvencionar-la?
Atès que les subvencions estan molt arrelades al passat i a les circumstàncies transitòries de crisi, vull fer referència a dos sectors professionals: el camp agrícola del sud d’Espanya, amb el pagament de les peonades històriques (PER), i la indústria de l’automoció que rep un ajut econòmic estatal, fa anys, en benefici de la productivitat (pla Renove). Els dos casos denoten pobresa inversora o situació injusta. El camp andalús i extremeny està enquistat en les estructures feudals dels grans terratinents d’antuvi, que caldria revisar i innovar, en benefici d’una major eficàcia productiva. La terra és de qui la treballa, no qui la posseeix. La industrialització que viu a costa d’injeccions financeres extres habituals, requereix ser analitzada perquè té símptomes de vida pròpia curta. En els dos casos l’eficiència i el rendiment són dubtosos. Només en moment difícils i ocasionals tindria lògica aquesta contrapartida o ajut, sense retorn, de les arques comunes. No confonguem uns drets laborals d’atur o subsidi, després d’haver cotitzat molts anys, amb els donatius encara que minsos, a canvi de ben poc. La subvenció no estimula i empobreix, fa viure en el conformisme.
Com i on trobarem nous governants, apolítics o ideòlegs, però, desvinculats de l’enriquiment i l’avarícia? Quan renaixerà la política proselitista del servei? No van errats qui proposen el model de la tecnocràcia, com uns opositors experts votats pel poble. Urgeix la fórmula màgica per trobar el governant honrat que no es compra ni es ven, s’ofereix a canvi de dignitat, integritat, eficàcia i un sou digne merescut. Encara en queden, però, pocs.
Ramon Mas Sanglas – 28/5/2010