Polítics que no evolucionen

Estem tips de confrontacions entre catalans i espanyols, entre partits i conciutadans de Catalunya. Les discrepàncies ideològiques –farcides d’interessos econòmics- ens ha dividit a l’hora d’aportar solucions pragmàtiques abans i durant la crisi, que no és la responsable principal del divorci. La recessió laboral amb més atur ha fragmentat la societat distanciant els rics dels més pobres, enterrats en un cul de sac sense sortida. Urgeix una reestructuració fiscal. Amb més reformes sobre l’espatlla del treballador únicament, no sortirem del pou. Són les picabaralles electorals obsessives de fons: buscar culpables de la fallida a canvi del bitllet –els vots- de tornada i continuar dalt del tren quatre anys més.
Què més els queda per dir-se? Les paraules no es tradueixen en fets fa anys. Cap líder es refia del contrincant, ni per pactar passat el 28-N. No val la paraula donada sense anar a cal notari? En política és normal mentir si les fórmules aritmètiques no quadren i ho aconsellen? Aleshores, quin valor té el programa electoral promès i votat a priori? La confiança en el polític és una virtut desapareguda perquè la relació està enverinada. Cada partit assaja la seva comèdia sobre l’autogovern, la plurinacionalitat, la independència, el federalisme, la unitat nacional, per treure’s les castanyes del foc i servint-se’n. Títols molt suggerents, buits de contingut. Foc que revifarà amb la llenya del bilingüisme a l’escola i el comerç, la immigració i la inseguretat, el dèficit fiscal i l’hipotètic concert econòmic català. No faltaran les postres agredolces sobre la trencadissa d’Espanya per animar la controvèrsia partidista recíproca. En fi, tot un menú propi de paladars parlamentaris àcids.
Ells s’ho amaneixen i s’ho mengen. Més del 50% dels invitats ni s’apropen al menjador. Per què n’estan farts sense ni fer un tastet? No és el seu restaurant, ni l’estil de cuina. Molts ingredients són fraudulents i amb regust de caducitat. L’abstencionista busca cuina casolana, autèntica, de denominació d’origen. Aquests comensals de mig país exigeixen cuiners nous i nous fogons que guisin els seus plats de casa. On trobar aquests especialistes i com entrar al sistema? Urgeix un canvi de xefs i de cuina política –reforma electoral- que faci arribar a la taula de tots el pa de cada dia, sense exquisideses i escarafalls, ni tirar-se els plats pel cap. Cal un projecte obert, comú i compartit entre els amants de Catalunya.
Estem vivint antonímies polítiques molt fortes en els dos partits majoritaris. Un PSC aferrat a Madrid i una CiU amb aires sobiranistes. Dividits en temes bàsics d’identitat no farem país. Un partit com pot definir-se de progrés i catalanista i oposar-se al dret a decidir del poble? El desencís del votant està més que justificat perquè no sap en quina clau ha d’emetre el vot. Enterrem aquest vell model de fer política i comencem una etapa de més calatge democràtic obert. El 28-N seran les eleccions permissives de la crisi i la resignació. Esperarem el 2014 per fer el salt qualitatiu a la Catalunya de la modernitat, la maduresa i d’autogovern decisiu, sense segregació territorial, forçosament. Només cal voluntat ciutadana per deixar el llast històric d’un sistema polític anacrònic. El poder de la democràcia és la decisió popular, no dels governants.
Ramon Mas Sanglas – 29/10/2010