Estar bé, a més del gaudi de bona salut, és disposar del necessari per viure. Estar molt bé, tenir béns superflus. Un 30% de catalans no arriben a cap dels dos nivells. Amb la revisió del pacte de Toledo i els nous barems previstos en les futures pensions canviaran els costums de vida obligats per la crisi i els recursos familiars més minsos. Cobrar menys i més tard. El poder del diner marca la servitud humana. L’estalvi estatal és la pauta per no fer fallida i té prioritat sobre els mèrits d’una tercera edat resignat.El tema estrella de la reforma és l’edat dels 67 anys i l’augment del període de cotització en detriment de la quantia final. El dèficit nacional imposa el camí més directe: crear nous jubilats més tard. Mentrestant segueixen contribuint a les arques públiques amb els seu rendiment de treball. De rebot, l’empresari més satisfet amb l’experiència dels veterans, salaris congelats o retallats i beneficis més garantits. El 40% dels joves sense feina sembla un mal menor. No gasten de l’erari públic mentre siguin una càrrega familiar. Quan començaran a treballar per cotitzar 40 anys? Esperem que la baixa natalitat, la reducció immigratòria i l’esvaïment de la crisi equilibrin les necessitats laborals del país.
Fins aquí el nucli oficial de la reforma genèrica. Queda el bloc dels marginats: els cotitzants durant molts anys i majors de 50-55 anys condemnats a l’atur crònic, el percentatge insuficient de la viduïtat, les pensions per sota el salari mínim interprofessional. Si la reforma apunta una pèrdua adquisitiva del 20-30%, el futur d’aquests pensionistes serà deplorable.
Manca un tercer filó per reformar: les jubilacions d’or dels expolítics i exalts càrrecs, si no passen pàgina dels seus privilegis per llei (Reglament de pensions parlamentàries, aprovat l’11 de juliol 2006). Amb set anys com a diputats o senadors tenen dret a la màxima jubilació pública. Més indignant encara tot el que sona a vitalici. Els agents socials negociadors –els sindicats- han silenciat aquest tracte de favor dels polítics. El ressò informatiu és quasi nul. S’amaguen alguns interessos de complicitat? Si som iguals davant la llei (art. 14 de la Constitució) no poden existir atribucions especials. L’art. 71 només reconeix la immunitat parlamentària i la inviolabilitat del polític en les seves funcions. No esmenta cap privilegi econòmic pel càrrec, ni règim especial de previsió social. On està la legitimitat moral d’un legislador que es blinda excepcions personals? L’exemplaritat és la millor pedagogia per coherència del servei al poble que proclamen al demanar el vot. No és justificant l’homologació amb els polítics europeus, mentre els ciutadans espanyols no tinguin el mateix parangó i drets socials comunitaris.
Una reforma incompleta serà una discriminació -per excés o per defecte- durant anys. Si la guardiola pública s’encongeix, que sigui per a tothom, sense intocables ni oblidats. Tot és qüestió d’anivellament i justícia. El mercat neoliberalista fa canviar la forma de viure i l’administració particular dels ingressos. La sostenibilitat d’una jubilació digna ens portarà a buscar fórmules noves i una guardiola privada, via empresa laboral o entitat bancària. De la necessitat d’estalviar n’haurem de fer un hàbit forçosament.
Ramon Mas Sanglas – 15/1/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada