Nació, prou d’autonomia espanyola

El país i les seves autonomies, ¿han de començar el compte enrere? Prou cafè per a tots. Qui en vulgui, es compri la cafetera i pagui el seu cafè. Arriben les veus de les rectificacions després de 35 anys d’errors històrics. Estem cansats de fer rotllar artificialment una democràcia a cops de denúncia i contra lleis del Tribunal Constitucional. Prou autonomies deficitàries a costa de les més productives. Prou paradoxes: autonomia sense ser autònoms i utopies federalistes.
L’expresident Aznar amb el PP al front donen la raó als fundadors inicials de la Carta Magna espanyola. La inviabilitat de 17 Comunitats, la majoria sense cap fonament històric, lingüístic i cultural diferencials, és una de les causes greus de la trencadissa econòmica de l’Estat. La crisi ha fet vessar el got per adonar-nos-en. La insostenibilitat de tants diputats i alts càrrecs regionals, estructures parlamentàries uniprovincials caríssimes, conselleries duplicades arreu de la península amb serveis comuns de l’Estat central, obliguen fusionar i reestructurar l’aparell institucional de les Autonomies. El plantejament original ocult de quatre nacions (Espanya, País Basc, Galícia i Catalunya), recuperarà força i validesa? Les llengües multiseculars i la cultura annexa defineixen per si mateixes les fronteres naturals i els drets dels pobles a ser nació per homogeneïtat. La suma de voluntats democràtiques és irrenunciable. No podem ignorar que Catalunya, part dels Països Catalans –amb la Comunitat Valenciana i les Illes- ho té més complex, si cadascú vol conservar els seus trets característics independents més enllà dels lingüístics quasi comuns. Voler imposar les raons polítiques partidistes per damunt la història és transgredir greument la veracitat dels fets i les voluntats.
Harmonitzar i homogeneïtzar l’Estat autonòmic té dues connotacions peculiars. S’han d’agrupar les Comunitats homogènies per enfortir-se i estalviar serveis dobles estèrils. Tanmateix, les que són marcadament singulars s’han d’harmonitzar des de dintre –amb respecte i col•laboració envers l’exterior- administrants bé els seus recursos propis, si volen ser competitives i gaudir d’uns drets mil•lenaris. Vulguem o no, tota llengua marca tradició i territori. Si enfrontem els drets nacionalistes inherents a ser nació per acceptació majoritària a les ideologies polítiques ràncies heretades del passat –unitat nacional indivisible- , la desharmonització seguirà latent. La interculturalitat immigratòria no és obstacle al reconeixement de la cultura autòctona minoritària, que cal prioritzar amb la immersió lingüística escolar, per tal de garantir la cohesió social de tota la població nouvinguda. No hi ha nacionalismes bons i dolents. Sí, drets innegables de les persones per conviure en democràcia on han nascut o hi van lliurement amb l’afany integrador. Són els interessos de la cobdícia política els que desvirtuen les ments sanes. La desestabilització intencionada ens converteix en llops depredadors de l’espècie (Homo lupus homini est).
La revisió de la Constitució en profunditat –que mai té caràcter vitalici intocable- crida un nou model de l’Espanya del s. XXI. Suportable, just i lliure. Les reformes institucionals, laborals, fiscals, electorals, financeres, de les pensions... del país, seran inconsistents, si no es fonamenten sobre la base realista de la riquesa, la tolerància mútua i la llibertat per formar la nació a la que volen pertànyer. Mentre la cultura de la consulta –prohibitiva actualment- sigui un tabú, tindrem por de ser lliures i d’expressar-nos democràticament. Esperem que el rei Artur de la Generalitat sàpiga preparar un cafè cremós i aromàtic al gust del paladar de tots els catalans.
Ramon Mas Sanglas – 17/1/2011